Paraules que hem cantat contenen la nostra professió pública que som el ramat de Déu: «Reconeixeu que el Senyor és Déu, ell ens ha fet i nosaltres som seus» (Sal 99, 3). Ell és el nostre Déu; «nosaltres el poble del seu pasturatge, el ramat que ell guia» (Sal 94, 7). Els pastors, que són homes, no han fet les ovelles que posseeixen, no han creat les ovelles que pasturen. En canvi el Senyor Déu nostre, perquè és Déu i creador, s'ha procurat el ramat que ell posseeix i que porta al pasturatge. Ni un altre ha creat allò que ell pastura, ni un altre pastura allò que ell ha creat.
Atès que hem proclamat en aquest salme que som el seu ramat, poble del seu pasturatge, ovelles dels seus mans, escoltem allò que ell diu a nosaltres com al seu ramat. Altres vegades parlava als pastors. Ara en canvi parla al ramat. En aquelles seves paraules nosaltres escoltàvem amb tremolor, vosaltres amb seguretat. Per tant, què sorgirà d'aquestes paraules d'avui? Potser que la situació es donarà la volta i nosaltres escoltarem amb seguretat, i vosaltres amb tremolor? De cap manera. En primer lloc perquè, encara que som pastors, el pastor escolta amb tremolor no només allò que s'adreça als pastors, sinó també allò que s'adreça al ramat. Qui escolta amb indiferència allò que concerneix les ovelles, demostra de no tenir cap preocupació pel ramat. En segon lloc ja hem exposat a la vostra caritat dos punts que han de ser atès amb atenció: que és a dir que som també cristians, a més de ser caps. Pel fet que som cristians, també nosaltres formem part del ramat amb vosaltres. Per tant, tant si el Senyor parla als pastors, com si parla al ramat, nosaltres hem d'escoltar tot el seu ensenyament amb tremolor, i la preocupació no ha d'allunyar-se dels nostres cors.
I aleshores, germans, escoltem com el Senyor reprend les ovelles dolentes i què promet a les seves ovelles. Diu: «Vosaltres, les meves ovelles» (Ez 34, 31). Germans, quina gran alegria ser el ramat de Déu! És un fet que genera gran goig fins i tot entre les llàgrimes i les tribulacions d'aquesta terra. De fet, aquell al qual s'ha dit: «Tu que pastures Israel», és el mateix del qual s'affirma: «No s'adormirà, no prendrà son el guardià d'Israel» (Sal 120, 4). Ell, doncs, vigila sobre de nosaltres quan nosaltres vègilem, vigila també quan nosaltres dormim. Per tant, si un ramat humà es considera segur sota un pastor humà, quant més gran ha de ser la nostra seguretat quan és Déu qui ens pastura! I no només perquè ens pastura, sinó també perquè ens ha creat.
A vosaltres que sou el meu ramat, aquestes coses diu el Senyor Déu: Escolteu, jo jutjo entre ovelles i ovelles, i entre molls i cabres (cfr. Ez 34, 17). Què fan aquí al ramat de Déu les cabres? Als mateixos pasturatges, a prop de les mateixes fonts? Fins i tot aquells intrusos destinats a l'esquerra s'han barrejat amb els elegits, destinats a la dreta. Però ara són tolerats, després, però, seran separats. I aquí s'exerceix la paciència de les ovelles a semblança de la paciència de Déu. D'ell, de fet, vindrà operada aquella separació que portarà els uns a l'esquerra, i els altres a la dreta.

Dels «Discursos» de Sant Agustí, bisbe