Per sostenir la vida espiritual, que tenim en comú amb els àngels del cel, creats com nosaltres a imatge i semblança de Déu, és certament necessari el pa de la gràcia de l'Esperit Sant i de la caritat de Déu.
Ma la gràcia i la caritat sense la fe no valen res, perquè sense la fe és impossible agradar a Déu. Ni la fe es pot desenvolupar sense la predicació de la paraula de Déu: «La fe depèn de la predicació, i la predicació, a la seva vegada, es fa realitat per la paraula de Crist» (Rm 10, 17). Per tant, la predicació de la paraula de Déu és necessària per a la vida espiritual, com la sembra per al manteniment de la vida corporal.
Per això Crist diu: «El sembrador va sortir a sembrar la seva llavor» (Lc 8, 5). El sembrador va sortir com a banderer de la justícia i precisament d'ella llegim que un temps es va fer banderer Déu, com quan al desert va donar a tot el poble, des del cel, a viva veu la llei de la justícia. Altres vegades va ser un àngel del Senyor a renyar, al lloc dels plorants, el poble per la transgressió de la llei divina (cf. Jdc 2, 4-5). Per això tots els fills d'Israel, havent escoltat les paraules de l'àngel, pentits de cor, van plorar a plor tocat amb altes crits. També Moisès va predicar a tot el poble la llei del Senyor a les estepes de Moab, com apareix al Deuteronomi.
Finalment, a predicar la paraula de Déu va venir Crist, Déu i home, que per a aquest fi va enviar els apòstols, com abans havia enviat els profetes.
Per tant, la predicació és un deure apostòlic, angèlic, cristià, diví. La paraula de Déu és tan rica en tot bé que és com un tresor de tots els béns. D'ella broten la fe, l'esperança i la caritat. D'ella deriven totes les virtuts, tots els dons de l'Esperit Sant, totes les beatituds evangèliques, totes les obres bones, tots els mèrits de la vida, tota la glòria del paradís: «Rebeu amb docilitat la paraula que ha estat sembrada en vosaltres i que pot salvar les vostres ànimes» (Gc 1, 21).
De fet, la paraula del Senyor és llum per a l'intel·lecte i foc per a la voluntat, perquè l'home pugui conèixer i estimar Déu. Per a l'home interior, que per mitjà de la gràcia viu de l'Esperit de Déu, és pa i aigua, però pa més dolç que la mel i aigua millor que el vi i el llet. Per a l'ànima és un tresor espiritual de mèrits, per això és anomenada or i pedra molt preuada. És, en canvi, un martell contra un cor durament obstinat en els vicios. És una espasa contra la carn, el món i el dimoni per destruir tot pecat.

Dels "Discursos" de sant Llorenç de Brindisi, sacerdot