Pau es trobava a la presó com si estigués al cel i rebia cops i ferides amb més voluntat que no pas aquells que reben el pal·li en les curses: estimava els dolors no menys que els premis, perquè considerava els mateixos dolors com si fossin recompenses; per això també els deia una gràcia divina. Però estigues molt atent en quin sentit ho deia: Certament era un premi ser alliberat del cos i estar amb Crist (cf. Fl 1, 23), mentre que romandre en el cos era una lluita contínua; no obstant això, per amor de Crist, ajornava el premi per poder combatre: cosa que considerava encara més necessària.
El ser separat de Crist constituïa per a ell lluita i dolor, sinó més que lluita i dolor. Estar amb Crist era l'únic premi per sobre de tot. Pau, per amor de Crist, va preferir la primera cosa a la segona.
Certament, aquí algú podria objectar que Pau considerava totes aquestes realitats dolces per amor de Crist. Cert, jo també admeto això, perquè aquelles coses que per a nosaltres són fonts de tristesa, per a ell eren, en canvi, font de molt gran plaer. Però per què jo recordo els perills i les tribulacions? Atès que ell es trobava en molt gran aflicció i per això deia: «Qui és dèbil, que jo no ho sigui? Qui rep escàndol, que jo no en tremoli?» (2 Cor 11, 29).
Ara, us prego, no només admirem, sinó que també imitem aquest exemple tan magnífic de virtut. Només així, de fet, podrem ser partícips dels seus triomfs.
Si algú s'admira perquè hem parlat així, és a dir, que qualsevol que tingui els mèrits de Pau tindrà també els mateixos premis, pot escoltar el mateix Apòstol que diu: «He lluitat la bona lluita, he acabat la meva cursa, he conservat la fe. Ara em resta només la corona de justícia que el Senyor, just jutge, em donarà en aquell dia, i no només a mi, sinó també a tots aquells que amb amor esperen la seva manifestació» (2 Tm 4, 7-8). Pots veure clarament com crida tots a la participació de la mateixa glòria.
Ara, atès que a tots es presenta la mateixa corona de glòria, busquem tots esdevenir dignes d'aquells béns que han estat promesos.
A més, no hem de considerar en ell només la grandesa i la sublimitat de les virtuts i la forta i decidida tempra del seu ànim, per la qual cosa ha meregut arribar a una glòria tan gran, sinó també la comunió de natura, per la qual cosa ell és com nosaltres en tot. Així, també les coses molt difícils ens semblaran fàcils i lleugeres i, fatigant-nos en aquest temps tan breu, portarem aquella corona incorruptible i immortal, per gràcia i misericòrdia del nostre Senyor Jesucrist, a qui pertany la glòria i la potència ara i sempre, pels segles dels segles. Amen.

Dels «Sermons» de sant Joan Crisòstom, bisbe