A diferència dels infidels, nosaltres, els cristians, som ara llum. Per això diu l’Apòstol: «Si un temps éreu foscor, ara sou llum al Senyor; comporteu-vos, doncs, com a fills de la llum» (Ef 5, 8). I en un altre lloc va dir: «La nit s’ha avançat, el dia és proper. Abandonem, doncs, les obres de la foscor i ens posarem les armes de la llum. Comportem-nos amb decència com a ple dia» (Rm 13, 12-13).
Ma com que, en comparació amb aquella llum a la qual estem per arribar, fins i tot el dia en què ens trobem és gairebé nit, escoltem l’apòstol Pere. Ell ens diu que a Crist Senyor, des de la divina majestat, se li va adreçar aquesta paraula: «Tu ets el meu Fill estimat, en qui m’he complagut. Aquesta veu, continua, la vam sentir baixar del cel, mentre érem amb ell al sant munt» (2 Pt 1, 17-18). Nosaltres, però, no érem al munt i no vam sentir aquesta veu baixar del cel, i per això el mateix Pere afegeix: Tenim una confirmació més ferma de la paraula dels profetes, a la qual feu bé de prestar atenció com a llanterna que brilla en un lloc fosc, fins que s’albi el dia i l’estrella del matí es levï als vostres cors (cf. 2 Pt 1, 19).
Quan, doncs, vindrà el nostre Senyor Jesucrist i, com diu l’apòstol Pau, «posarà en llum els secrets de la foscor, i manifestarà les intencions dels cors: llavors cadascú tindrà la seva lloa de Déu» (1 Cor 4, 5).
Aleshores, sent un tal dia tan lluminós, no seran més necessàries les llànternes. No se’ns llegirà més el profeta, no s’obrirà més el llibre de l’Apòstol; no anirem més a buscar el testimoni de Joan, no tindrem més necessitat de l’evangeli mateix. Seran, doncs, eliminades totes les Escriptures, que a la nit d’aquest segle s’encenien per a nosaltres com a llànternes, perquè no restéssim en la foscor.
Eliminades totes aquestes coses, ja que no tindrem més necessitat de la seva llum i, havent desaparegut també els mateixos homes de Déu que en foren els ministres, perquè ells també veuran amb nosaltres aquella llum de veritat en tota la seva claredat, deixant de banda, doncs, tots aquests mitjans auxiliars, què veurem? De què se’n nutrirà la nostra ment? De què s’alegrarà la nostra vista? D’on vindrà aquella alegria que ull no va veure, ni oïda va sentir, ni mai va entrar en el cor d’un home? (cf. 1 Cor 2, 9). Què veurem?
Vos conjuro, ameu amb mi, correu amb mi fermes en la fe: anhelem la pàtria del cel, sospirem la pàtria d’allà dalt; considerem-nos com a simples pelegrins aquí baix. Què veurem aleshores? Ens ho digui ara l’evangeli: «En el principi era el Verbo i el Verbo era amb Déu i el Verbo era Déu» (Jn 1, 1). Vindràs a la font, d’on t’han arribat poques gotes de rosada. Veuràs a la llum del dia aquella llum, de la qual només un raig, per vies indirectes i obliques, ha arribat al teu cor, encara envoltat de foscor i que encara necessita de purificació. Aleshores podràs veure-la, aquella llum, i sostenir-ne l’esplendor.
«Estimats, diu el mateix sant Joan, nosaltres, des d’ara, som fills de Déu, però el que serem no ha estat encara revelat. Sabem, però, que quan ell es manifesti, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és» (1 Jn 3, 2).
M’adono que els vostres afectes s’elevan amb mi cap amunt; però «un cos corruptible afegeix pes a l’ànima i la tenda d’argila carrega la ment amb molts pensaments» (Sb 9, 15). Aquí estic per deixar aquest llibre i vosaltres per tornar-vos cadascú a casa seva. Ens hem trobat molt bé sota aquesta llum comuna, n’hem gaudit de veritat, n’hem exultat de veritat: però, mentre ens separem els uns dels altres, tingueu cura de no allunyar-vos d’ell.

Dels «Tractats sobre Joan» de sant Agustí, bisbe