L’activitat humana, com deriva de l’home, aixì è ordenada a l’home. L’home, en efecte, quan treballa, no només modifica les coses i la societat, sinó que també es perfecciona a si mateix. Apré moltes coses, desenvolupa les seves facultats, è portat a sortir de si mateix i a superar-se. Aquest desenvolupament, si è ben comprés, val més que les riqueses exteriors que es poden acumular. L’home val més per allò que è que per allò que té.
De la mateixa manera, tot allò que els homes fan amb la finalitat d’aconseguir una major justícia, una fraternitat més extensa i un ordre més humà en les relacions socials, té més valor que els programes en el camp tècnic. Aquests, en efecte, poden proporcionar, per dir-ho aixì, la matèria per a la promoció humana, però per si sols no valen en cap manera per a realitzar-la.
Aixì, doncs, è la norma de l’activitat humana. Segons el disseny de Déu i la seva voluntat, l’activitat de l’home ha de correspondre al veritable bé de la humanitat, i permetre als individus, tant en tant que singulars com a membres de la col&lgrave;lectivitat, de cultivar i de realitzar la seva vocació integral. 
Molts dels nostres contemporanis, però, semblen temer que, si es fan massa estrets els llaçs entre l’activitat humana i la religio, es vegi impedida l’autonomia dels homes, de les societats, de les ciències. Ara, si per autonomia de les realtats terrenals entenem que les coses creades i les pròpies societats tenen lleis i valors propis, que l’home ha de descobrir, utilitzar i ordenar gradualment, aleshores es tracta d’una exigència legítima, que no només è postulada pels homes del nostre temps, sinó que també è conforme a la voluntat del Creador. En efecte, è de la seva pròpia condició de criatures que totes les coses enriqueixen la seva pròpia consistència, veritat, bondat, les seves lleis pròpies i el seu ordre; i tot això l’home è obligat a respectar-lo, reconeixent les exigències de mètodo pròpies de cada ciència o art singular. Per això, si la recerca mètodica de cada disciplina procedeix d’una manera veritablement científica i segons les normes morals, no estarà mai en contrari real amb la fe, perquè les realtats profanes i les realtats de la fe tenen origen del mateix Déu. Més aviat, qui s’esforça amb humilitat i amb perseverança de sondejar els secrets de la realtat, fins i tot sense que ell se n’adoni, è com si fos conduít per la mà de Déu, el qual, mantenint en existència totes les coses, fa que siguin allò que són. A aquest punt, ens sigui permès de deplorar certs actituds mentals, que de vegades no manquen ni tan sols entre els cristians. Alguns, per no haver percebut suficientment l’autonomia legítima de la ciència, suscitaven contències i controvèrsies i pervertien molts esperits a tal punt de fer-los creure que la ciència i la fe s’oposen entre si.
Però, si amb l’expressió «autonomia de les realtats temporals» s’enté que les coses creades no depenen de Déu, que l’home pot utilitzar-les sense referir-les al Creador, aleshores tots aquells que creuen en Déu perceben quant de falses siguin tals opinions. La criatura, en efecte, sense el Creador s’evapora.

De la Constitució «Gaudium et spes» del Concili ecumènic Vaticà II sobre l’Església en el món contemporani