Criste s'havia carregat ell mateix el jou de la Llei, observant-la i complint-la perfectament, fins a morir per la Llei i ser-ne víctima. Alhora, però, ell ha exemptat de la Llei tots aquells que haurien d'acceptar la vida que ell ofereix. Aquests, però, només podrien rebre-la després d'haver-se desfet de la seva pròpia. De fet, «els que han estat batejats en Crist, han estat batejats en la seva mort» (Rm 6, 3). Ells s'immergeixen en la seva vida per esdevenir membres del seu cos, i amb aquesta qualitat patir i morir amb ell; però també per ressuscitar amb ell a la vida divina eterna. Aquesta vida sorgirà per a nosaltres en la seva plenitud només el dia de la glorificació. No obstant això, des d'ara «en la carn» hi participem, en tant que creiem: creiem que Crist ha mort per nosaltres, per donar-nos la vida. I és precisament aquesta fe la que ens fa esdevenir un tot únic amb ell, membres units al cap, fent-nos permeables a les efusions de la seva vida. Així, la fe en el Crucificat - la fe viva, acompanyada de la dedicació amorosa - és per a nosaltres la porta d'accés a la vida i l'inici de la futura glòria. A més, la creu és el nostre únic glòria: «Per a mi, que no tingui altra glòria que en la creu del nostre Senyor Jesucrist, mitjançant la qual el món m'ha estat crucificat, com jo per al món» (Gal 6, 14).
Qui s'ha posat de la part de Crist, resulta mort per al món, com el món resulta mort per a ell. Porta al seu cos les estigmes del Senyor (cf. Gal 6, 17); és feble i menyspreat en l'entorn dels homes, però precisament per això és fort en realitat, perquè en les debilitats ressona plenament la força de Déu (cf 2 Cor 12, 9). Profundament convençut d'aquesta veritat, el disciple de Jesús no només abraça la creu que se li ofereix, sinó que es crucifica a si mateix: «Els que són de Jesucrist han crucificat la carn amb les seves passions i els seus desitjos» (Gal 5, 24). Ells han encetat una lluita implacable contra la seva naturalesa, per liquidar en si mateixos la vida del pecat i fer lloc a la vida de l'esperit. Només aquesta última és la que importa. La creu no és fi en si mateixa. Ella s'alça en alt i fa de crida cap amunt. Per tant, no és només un estendard, és també l'arma victoriosa de Crist, el bastó de pastor amb què el diví David surt a trobar-se amb el goliat infernal, el símbol triomfal amb què ell toca a la porta del cel i l'obre d'una batuda. Aleshores en irrompen els flots de la llum divina, submergint tots aquells que marxen al seguici del Crucificat.

Santa Teresa Benedita de la Creu, verge i màrtir
De «Scientia Crucis»