Eren les meves ovelles per totes les muntanyes i per tot turó, i estan disperses per tota la cara de la terra (cf. Ez 34, 6). Què vol dir dispersar-se per tota la cara de la terra? Seguir totes les coses terrenals, estimar i tenir a cor tot allò que sedueix a la cara de la terra.
No volen morir d'aquella mort que faci la seva vida amagada en Crist. «Per tota la cara de la terra», perquè estimen els béns terrenals i perquè les ovelles que es perden estan escampades per tota la cara de la terra. Es troben en molts llocs, són filles d'una única mare, la superbia, en contraposició a tots els veritables cristians difosos en cada racó de la terra i generats per l'única mare que és l'Església catòlica.
Per tant, no hi ha de què meravellar-se que, si la superbia genera la divisió, l'amor generi la unitat. Tanmateix, la mateixa mare Església catòlica, i en ella el mateix pastor, cerca arreu els perduts, refreda els dèbils, cura els malalts, embenada els ferits, agafant uns d'aquí, altres d'allà, sense que es coneguin entre ells. Però ella els coneix bé tots, perquè s'estén a tots.
És com una vinya que, en créixer, es propaga en tota part; ells, en canvi, són sarments inútils tallats pel vinedor per la seva estilitat, perquè la vinya quedi podada, no pas amputada. Per tant, aquests sarments han quedat allà on van ser tallats. La vinya, en canvi, estenent-se arreu, coneix tant els sarments que li han quedat units, com els que n'van ser tallats, i han quedat allà a prop d'ella.
Però, tanmateix, l'Església continua cridant qui es perd, perquè fins i tot d'aquests branques tallades l'Apostol diu: «De fet, Déu té la potència de tornar-los a empeltar» (Rm 11, 23). Per tant, tant si es tracta d'ovelles errants llunyanes del ramat, com si es tracta de branques tallades de la vinya, no per això Déu és menys potent per reconduir les ovelles o per tornar-les a empeltar a la vinya. Ell, de fet, és el suprem Pastor, ell és el veritable agricultor.
«Eren errant totes les meves ovelles per tot el país i cap» d'aquells mals pastors «anava en cerca d'elles ni se n'ocupava» (Ez 34, 6). No hi ha, entre els pastors humans, qui les cerqui.
Per això, o pastors, escolteu: Com és cert que jo visc, diu el Senyor Déu (cf. Ez 34, 7). Veieu com comença? És com un jurament de Déu, pren la seva vida com a testimoni. «Com és cert que jo visc, diu el Senyor». Els pastors són morts, però les ovelles estan a seguretat, hi ha el Senyor que viu. «Com és cert que jo visc, diu el Senyor».
Però quins pastors són morts? Aquells que cercaven els seus propis interessos i no pas els interessos de Jesucrist. Però hi hauran doncs i es trobaran encara pastors, que cerquin no els seus interessos sinó els de Jesucrist? Certament n'hi haurà. Certament se'n trobaran, perquè no falten, ni faltaran.
Del «Discurs sobre els pastors» de sant Agustí, bisbe