Qui potria preguntar-se: no hi haurà mai cap progrés de la religió a l'Església de Crist? Hi haurà certament i també molt gran.

De fet, qui pot ser tan enemic dels homes i hostil a Déu com per voler-ho impedir? Caldrà, però, estar molt atents a què es tracti d'un veritable progrés de la fe i no d'un canvi. El veritable progrés es produeix mitjançant el desenvolupament intern. El canvi, en canvi, es produeix quan una doctrina es transforma en una altra.
És necessari, doncs, que, amb el progrés dels temps, creixin i progressin tant com sigui possible la comprensió, la ciència i la saviesa, tant dels individuals com de tots, tant d'un sol com de tota l'Església. Han de romandre, però, sempre iguals el gènere de la doctrina, la doctrina mateixa, el seu significat i el seu contingut. La religió de les ànimes segueix la mateixa llei que regula la vida dels cossos. Aquests, de fet, tot i créixer i desenvolupar-se amb el pas dels anys, romanen els mateixos que abans. Hi ha certament molta diferència entre la flor de la joventut i la collita de la vellesa, però són els mateixos adolescents d'abans els que es fan vells. Per tant, es canvia l'edat i la condició, però sempre roman el mateix individu. Única i idèntica roman la natura, única i idèntica la persona.

Les membra del nadó són petites, més grans, en canvi, les del jove. Però són les mateixes. Les membra de l'home adult no tenen ja les proporcions de les del nen. Tanmateix, les que existeixen en edat més madura ja existien, com tothom sap, a l'embrió, de manera que, quant a parts del cos, no es troba res de nou en els adults que no hagi estat ja present en els nens, encara que en estat embrionari.
No hi ha cap dubte en aquest sentit. Aquesta és la veritable i autèntica llei del progrés orgànic. Aquesta és l'ordre meravellós disposat per la natura per a tot creixement. A l'edat madura es desplega i es desenvolupa en formes sempre més àmplies tot allò que la saviesa del creador havia format abans al coset del petit.

Si amb el pas del temps l'espècie humana es canviés tant com per tenir una estructura diferent, o bé s'enriquís amb alguna membra més enllà de les ordinàries d'abans, o bé en perdés alguna, n'hi derivaria que tot l'organisme en resultaria profundament alterat o menyspreat. En qualsevol cas, ja no seria el mateix.

També el dogma de la religió cristiana ha de seguir aquestes lleis. Progressa, consolidant-se amb els anys, desenvolupant-se amb el temps, aprofundint-se amb l'edat. És necessari, però, que romangui sempre absolutament intacte i inalterat.

Els nostres avantpassats van sembrar ja des dels primers temps al camp de l'Església la llavor de la fe. Seria absurd i increïble que nosaltres, els seus fills, en lloc de la veritat genuïna del blat, recollíssim el fruit de la frau, és a dir, de l'error de la maleïda.

És, més aviat, just i del tot lògic excloure tota contradicció entre l'abans i el després. Nosaltres seguem el mateix blat de veritat que va ser sembrat i que va créixer fins a la maduració.

Atès, doncs, que hi ha alguna cosa de la primitiva sembra que encara pot desenvolupar-se amb el pas del temps, avui també pot ser objecte d'una feliç i fructífera conreu.

Sant Vicenç de Lèrins, sacerdot