Mosè al Deuteronomi diu al poble: «El Senyor, el nostre Déu, va establir amb nosaltres una aliança a l'Oreb. El Senyor no va establir aquesta aliança amb els nostres pares, sinó amb nosaltres, que avui estem tots vius» (Dt 5, 2-3).
Per què, doncs, no va fer el pacte amb els seus pares? Precisament perquè «la llei no és feta per al just» (1 Tm 1, 9). Ara bé, els seus pares eren justos, ells que havien escrit als seus cors i a les seves ànimes la virtut del decàleg, perquè estimaven Déu que els havia creats i s'abstenien de tota injustícia contra el proïsme; per tant, no va ser necessari amonestar-los amb lleis correctives, atès que portaven en si mateixos la justícia de la llei.
Ma quan aquesta justícia i amor cap a Déu van caure en l'oblit, o fins i tot es van extingir del tot a Egipte, Déu, per la seva gran misericòrdia cap als homes, es va manifestar fent sentir la seva veu. Amb la seva potència va fer sortir d'Egipte el poble perquè l'home tornés a ser deixeble i seguidor de Déu. Va castigar els desobeïdors perquè no menyspessin aquell que els havia creats.
Després, va alimentar el poble amb la manna, perquè rebés un aliment espiritual, com havia dit Mosè al Deuteronomi: «Et va alimentar amb manna, que tu no coneixies i que ni els teus pares havien conegut mai, per fer-te entendre que l'home no viu només de pa, sinó de tot allò que surt de la boca del Senyor» (Dt 8, 3).
Manllevà l'amor cap a Déu i suggerí la justícia que es deu al proïsme perquè l'home no fos injust i indignes de Déu. Així, mitjançant el decàleg, disposava l'home a la seva amistat i a la concòrdia amb el proïsme. Tot això beneficiava l'home mateix, sense que Déu necessités res de part de l'home. Aquestes coses, a més, enriquien l'home perquè li donaven allò que li faltava, és a dir, l'amistat de Déu, però no aportaven res a Déu, perquè el Senyor no necessitava l'amor de l'home.
L'home, en canvi, era privat de la glòria de Déu, que no podia adquirir de cap manera sinó mitjançant aquell respecte que li és degut. I per això Mosè diu al poble: «Tria, doncs, la vida, perquè visquis tu i la teva descendència, estimant el Senyor, el teu Déu, obeint la seva veu i mantenint-te unit a ell, ja que ell és la teva vida i la teva llarguitat de dies» (Dt 30, 19-20).
Per tal de preparar l'home a aquesta vida, el Senyor va pronunciar ell mateix les paraules del decàleg per a tots indistintament. Per això van romandre entre nosaltres, després d'haver rebut desenvolupament i enriquiment, no pas alteracions i retalls, quan ell va venir en la carn.
Quant als preceptes limitats a l'antic estat de servitud, ells van ser prescrits a part pel Senyor al poble mitjançant Mosè, de manera adequada a la seva instrucció i formació. Ho diu el mateix Mosè: A mi, aleshores, el Senyor em va ordenar d'ensenyar-vos lleis i normes (cf. Dt 4, 5).
Per això, allò que els va ser donat, per a aquell temps d'esclavitud i en figura, va ser abolit amb el nou pacte de llibertat. Aquests preceptes, en canvi, que són inherents a la natura i convenen a homes lliures, són comuns a tots i van ser desenvolupats amb el don ampli i generós del coneixement de Déu Pare, amb la prerrogativa de l'adopció a fills, amb la concessió de l'amor perfecte i de la fidel seguita al seu Verbo.

Del Tractat «Contra les heretgies» de sant Ireneu, bisbe