El savi no s'ha de gloriar de la seva saviesa, ni el fort de la seva força, ni el ric de les seves riqueses (cf. Jer 9, 22-23). Però, aleshores, quina és la veritable glòria, i en què és gran l'home? Diu l'Escriptura: En això s'ha de gloriar qui es gloriï: si coneix i entén que jo sóc el Senyor.
La grandesa de l'home, la seva glòria i la seva majestat consisteixen a conèixer allò que és veritablement gran, a adherir-s'hi i a demanar la glòria al Senyor de la glòria. Diu, de fet, l'Apostol: «Qui es gloriï, es gloriï en el Senyor» i ho diu en el següent context: Crist ha estat constituït per Déu «per a nosaltres saviesa, justícia, santificació i redempció, perquè, com diu l'Escriptura: Qui es gloriï, es gloriï en el Senyor» (1 Cor 1, 31). El gloriar-se perfecte i ple en Déu es produeix quan un no s'exalta per la seva justícia, sinó que sap estar despullat de la veritable justícia i entén haver estat justificat en la sola fe en Crist. I precisament en això es gloriï Pau, que menysprea la seva pròpia justícia i busca la que ve de Déu per mitjà de Jesucrist, és a dir, la justícia en la fe. El coneix a ell i el poder de la seva resurrecció, participa en les seves patiments, és fet conforme a la seva mort per arribar, en la mesura del possible, a la resurrecció dels morts.
Queda descartada tota altivesa i tota superbia. No t'ha quedat res en què puguis gloriar-te, o home, perquè la teva glòria i la teva esperança estan situades en ell, perquè sigui mortificat tot allò que és teu i tu puguis buscar la vida futura en Crist. Ja tenim les primícies d'aquella vida, ja ens hi trobem i vivim ara del tot en la gràcia i en el don de Déu. Déu és ell qui suscita en nosaltres el voler i l'operar segons els seus benevolents dissenys (cf. Fil 2, 13).
És encara Déu qui, per mitjà del seu Esperit, revela la seva saviesa destinada a la nostra glòria.
Déu ens dona la força i el vigor en les fadigues. «He fadigat més que tots ells», diu Pau: «no pas jo, però, sinó la gràcia de Déu que és amb mi» (1 Cor 15, 10).
Déu salva dels perills més enllà de tota esperança humana. Afegeix, de fet, l'Apostol: «Fins i tot hem rebut sobre nosaltres la sentència de mort per aprendre a no posar confiança en nosaltres mateixos, sinó en Déu que ressuscita els morts. D'aquella mort, però, ell ens ha alliberat i ens alliberarà per l'esperança que hem posat en ell, que ens alliberarà encara» (2 Cor 1, 10).

Dels «Sermons» de sant Basili el Gran, bisbe