Sentim cosa diu el Senyor en enviar els predicadors: «La collita és molta, però els obrers són pocs! Pregueu, doncs, al senyor de la collita, que enviï obrers per la seva collita!» (Mt 9, 37-38).
Per una gran collita els obrers són pocs; no podem parlar d'aquesta escassetat sense profunda tristesa, ja que hi ha persones que escoltarien la bona paraula, però manquen els predicadors. Aquí, el món és ple de sacerdots, i tanmateix es troba de raresa qui treballa a la collita del Senyor; hem assumit l'ofici sacerdotal, però no complim les obres que l'ofici comporta.
Reflexioneu atentament, germans molt estimats, sobre allò que està escrit: «Pregueu al senyor de la collita, que enviï obrers per la seva collita». Pregueu vosaltres per nosaltres, perquè siguem capaços d'operar per vosaltres com cal, perquè la llengua no quedi aturada en exhortar, i el nostre silenci no ens condemni davant el jutge just, nosaltres, que hem assumit l'ofici de predicadors. Sovint, de fet, la llengua dels predicadors perd la seva fluïdesa a causa dels seus delictes; sovint, en canvi, se'ls retira la possibilitat de predicar a aquells que són al capdavant per culpa dels fidels.
La llengua dels predicadors és impedida per la seva maldat, segons diu el salmista: «A l'ímpiu Déu diu: Per què vas repetint els meus decrets?» (Sal 49, 16).
Altres vegades la veu dels predicadors és obstaculitzada culpablement pels fidels, com el Senyor diu a Ezequiel: «Faré que la teva llengua s'enganxi al paladar i quedaràs mut. Així no seràs més per a ells un que els reprengui, perquè són una generació de rebels» (Ez 3, 26). Com a dir: Se't retira la paraula de la predicació, perquè el poble no és digne d'escoltar l'exhortació de la veritat, aquell poble que en el seu actuar em és rebel. No és sempre fàcil, però, saber per culpa de qui al predicador se li retira la paraula. Però es sap amb tota certesa que el silenci del pastor perjudica de vegades a ell mateix, i sempre als fidels a qui està subjecte.
Hi ha altres coses, germans molt estimats, que em contristen profundament sobre la manera de viure dels pastors. I perquè no sembli ofensiu per a algú allò que estic a punt de dir, acuso al mateix temps també a mi, tot i que em trobo en aquest lloc no certament per la meva lliure elecció, sinó més aviat forçat pels temps calamitosos en què vivim. Ens hem embolicat en negocis terrenals, i altre és allò que hem assumit amb l'ofici sacerdotal, altre allò que mostrem amb els fets. Nosaltres abandonem el ministeri de la predicació i som anomenats bisbes, però potser més aviat a la nostra condemna, donat que posem el títol honorífic i no les qualitats. Aquells que ens han estat encomanats abandonen Déu i nosaltres estem callats. Jacen en els seus pecats i nosaltres no els tendim la mà per corregir-los. Però com serà possible que nosaltres emendem la vida dels altres, si negligim la nostra? Tots voltats cap als assumptes terrenals, ens fem tant més insensibles interiorment, quant més semblem atents als assumptes exteriors. Ben per això la santa Església diu dels seus membres malalts: «Em van posar de guardiana dels vinyes; el meu vinye, el meu, no l'he custodiat» (Ct 1, 6). Posats com a custodis dels vinyes, no custodim gens el vinye, perquè, implicats en accions alienes, negligim el ministeri que hauríem de complir.

Dels «Sermons sobre els evangelis» de sant Gregori Magne, papa