S'han manifestat la bondat i l'humanitat de Déu, el nostre Salvador (cf. Tt 2, 11). Donem gràcies a Déu, que ens fa gaudir d'una consolació tan gran en aquest nostre pelegrinatge d'exiliats, en la nostra misèria. Abans que aparegués l'humanitat, la bondat estava amagada: i, tanmateix, ja existia abans, perquè la misericòrdia de Déu és des de l'eternitat. Però com es podia saber que és tan gran? Era promesa, però no es feia sentir, i per això molts no la creien. Moltes vegades i de diverses maneres el Senyor parlava pels profetes (cf. Eb 1, 1). Jo —deia— nutreixo pensaments de pau, no d'aflicció (cf. Jer 29, 11). Però què responia l'home, sentint l'aflicció i sense conèixer la pau? Fins a quan direu: Pau, pau, i no hi ha pau? Per això els anunciadors de pau ploraven amargament (cf. Is 33, 7) dient: Senyor, qui ha cregut en el nostre anunci? (cf. Is 53, 1).
Ma ara, almenys, els homes creuen després d'haver vist, perquè el testimoni de Déu ha esdevingut plenament creïble (cf. Sal 92, 5). Per no quedar-se amagat ni davant l'ull torb, Ell ha posat al sol el seu tabernacle (cf. Sal 18, 6).
Aquí és la pau: no promesa, sinó enviada; no diferida, sinó donada; no profetitzada, sinó present. Déu Pare ha enviat a la terra, per dir-ho així, un sac ple de la seva misericòrdia; un sac que va ser esquinçat a trossos durant la passió perquè en sortís el preu que tancava en si el nostre rescat; un sac, certament petit, però ple, si ens ha estat donat un Petit (cf. Is 9, 5), en qui, però, «habita corporalment tota la plenitud de la divinitat» (Col 2, 9). Quan va arribar la plenitud dels temps, va arribar també la plenitud de la divinitat.
Va venir Déu en la carn per revelar-se també als homes que són de carn, i perquè fos reconeguda la seva bondat manifestant-se en l'humanitat. Manifestant-se Déu en l'home, ja no pot estar amagada la seva bondat. Quina prova millor de la seva bondat podia donar sinó assumint la meva carn? Justament la meva, no la carn que Adam va tenir abans de la culpa.
Res mostra més la seva misericòrdia que haver assumit ell la nostra mateixa misèria. Senyor, què és aquest home perquè et preocupis per ell i li dirigeixis la teva atenció? (cf. Sal 8, 5; Eb 2, 6). Des d'això sàpiga l'home quant Déu se'n preocupa, i conegui què pensa i sent respecte a ell. No demanis, home, què pateixes tu, sinó què ha patit ell. Des del que va arribar per tu, reconeix quant valgues per a ell, i entendràs la seva bondat a través de la seva humanitat. Com s'ha fet petit encarnant-se, així s'ha mostrat gran en la bondat; i em és tant més car quanto més s'ha abaixat per mi. S'han manifestat —diu l'Apostol— la bondat i l'humanitat de Déu, el nostre Salvador (cf. Tt 3, 4). Gran, certament, és la bondat de Déu i, certament, una gran prova de bondat ha donat unint la divinitat amb l'humanitat.

Dels «Discursos» de sant Bernat, abat