Frares i amics més estimats, penseu i repenseu: al principi dels temps Déu va crear el cel i la terra (cf. Gn 1,1) i totes les coses; pregunteu-vos el per què i amb quin disseny va modelar de manera tan singular l'ésser humà a la seva imatge i semblança.
Per tant, si en aquest món ple de perills i de misèria no reconeguéssim el Senyor com a creador, no ens serviria de res haver nascut i continuar vivint. Si per gràcia de Déu hem vingut al món, també per la seva gràcia hem rebut el bateig i hem entrat a l'Església; i així, fent-nos deixebles del Senyor, portem un nom glorios. Però de què serviria tenir un nom tan gran sense la coherència de la vida? Seria inútil haver nascut i haver entrat a l'Església; més aviat seria traïr el Senyor i la seva gràcia. Millor hauria estat no haver nascut que haver rebut la gràcia del Senyor i pecar contra ell.
Mireu l'agricultor que semina al camp (cf. Jc 5, 7-8): a temps oportú arrossega la terra, després l'adoba i, estimant poc la fatiga portada sota el sol, cultiva la llavor preciosa. Quan les espigues són madures i arriba el temps de la collita, el seu cor, oblidant la fatiga i la suor, s'alegra i exulta per la felicitat. Però si les espigues són buides i no li queda altra cosa que palla i bruc, el pagès, recordant la dura feina i la suor, quant més havia cultivat aquell camp, tant més el deixarà en abandonament.
Similarment ha fet el Senyor amb nosaltres: la terra és el seu camp, nosaltres, els homes, els brots, i la gràcia l'adob. Mitjançant la seva encarnació i redempció ens ha regat amb el seu sang, perquè poguéssim créixer i arribar a la maduresa.
Quan en el dia del judici arribi el temps de collir, aquell que sigui trobat madur en la gràcia, gaudirà al regne dels cels com a fill adoptiu de Déu: però qui hagi romàs sense fruit, tot i haver estat fill adoptiu, esdevindrà enemic i serà castigat eternament com se'l mereix.
Frares més estimats, sabeu amb certesa que el Senyor nostre Jesucrist, havent vingut al món, ha pres sobre si mateix dolors innombrables, amb la seva passió ha fundat la santa Església i la fa créixer amb les proves i el martiri dels fidels. Tot i que les potestats del món l'oprimeixin i la combatin, tanmateix no podran mai prevaleix. Després de l'Ascensió de Jesús, des del temps dels Apòstols fins als nostres dies, en tota la terra la santa Església creix entre les tribulacions.
Així, en el curs dels cinquanta o seixanta anys des que la santa Església ha entrat a la nostra Corea, els fidels han hagut d'enfrontar-se diverses vegades a la persecució i avui fereix més que mai. Per això, nombrosos amics en la mateixa fe, jo també entre ells, hem estat llençats a la presó i vosaltres també romaneu enmig de la tribulació. Si és veritat que formem un sol cos, com no estarem tristos a l'interior dels nostres cors? Com no experimentarem, segons el sentiment humà, el dolor de la separació?
Tanmateix, com diu l'Escriptura, Déu té cura del més petit cabell del cap (cf. Mt 10, 30) i en té compte en la seva onisciència; com, doncs, podrà ser considerada una persecució tan violenta si no una disposició divina, un premi o un càstig?
Abraçeu, doncs, la voluntat de Déu i amb tot el cor sosteniu el combat per Jesús, rei del cel; també vosaltres vèncer el dimoni d'aquest món, ja vençut per Crist.
Vos conjuro: no negligiu l'amor fratern, sinó que us ajudéu els uns als altres; i fins que el Senyor us faci misericòrdia allunyant la tribulació, persevera.
Aquí som vint, i per gràcia de Déu estem encara tots bé. Si algú serà mort, us suplico que tingueu cura de la seva família.
Tindria encara moltes coses a dir, però com puc expressar-les amb la ploma i el paper? Acabo la meva carta. Sentint-nos ja propers al combat, us prego que camineu en la fidelitat; i al final, entrats al cel, ens alegrarem junts.
Vos beso per l'última vegada en senyal del meu amor.
Sant Andreu Kim Taegǒn, sacerdot i màrtir
