Giovanni Paolo II, papa
El don fonamental, atorgat per l'Esperit Sant per la vida sobrenatural, és la fe. Sobre aquest don insisteix molt l'autor de la Carta als Hebreus, escrivint als cristians tribulats per les persecucions: «La fe és fonament de les coses que s'esperen i prova (o convenciment) de les que no es veuen» (He 11, 1). S'ha llegit en aquest text de la Carta als Hebreus una mena de definició teològica de la fe, que, com explica sant Tomàs, citant-lo, no té com a objecte les realitats vistes amb l'intel·lecte o experimentades amb els sentits, sinó la veritat transcendent de Déu («Veritas Prima»), a nosaltres proposada en la revelació (cf. sant Tomàs, Summa theologiae, II-II, q. 1, a. 4 i a: 1).
Per donar coratge als cristians, l'autor de la Carta porta l'exemple dels creents de l'Antic Testament, gairebé resumint l'agiografia del Llibre de Siracida (Sir 44-50), per dir que ells tots es van moure cap a l'Invisible perquè eren sostinguts per la fe. Són ben disset exemples, els que es reporten en la Carta: «Per la fe, Abel... Per la fe, Noè... Per la fe, Abraham... Per la fe, Moisès...». I nosaltres podem afegir: - Per la fe, Maria... Per la fe, Josep... Per la fe, Simeó i Anna... Per la fe, els Apòstols, els Màrtirs, els Confessors, les Verges; i els Bisbes, els Presbíters, els Religiosos i els laics de tots els segles cristians... Per la fe, l'Església ha caminat pels segles i camina avui cap a l'Invisible, sota l'èmfasis i la guia de l'Esperit Sant.
La virtut sobrenatural de la fe pot assumir una forma carismàtica, com a don extraordinari reservat només a alguns (cf. 1 Cor 12, 9). Però en si mateixa és una virtut, que l'Esperit ofereix a tots. Com a tal, per tant, no és un carisma, és a dir, un dels dons especials que l'Esperit «distribueix a cadascú com vol» (1 Cor 12, 11; cf. Rm 12, 6); sinó que és un dels dons espirituals necessaris per a tots els cristians, entre els quals el suprem és la caritat: «Tres coses queden, escriu ell: la fe, l'esperança i la caritat; però de totes més gran és la caritat» (1 Cor 13, 13).
Queda ferm que la fe, segons la doctrina de sant Pau, tot i ser una virtut, és primer de tot un don: «A vosaltres us ha estat donada la gràcia... de creure en Crist...» (Flp 1,29); i és suscitada en l'ànima per l'Esperit Sant (cf. 1 Cor 12, 3). És, de fet, una virtut en tant que és un don «espiritual», don de l'Esperit Sant que fa l'home capaç de creure. Ho és des del seu primer inici, com va definir el Concili d'Orange (529), assentant: «També l'inici de la fe, i fins i tot la mateixa disposició a creure... és en nosaltres en virtut d'un don de la gràcia, és a dir, de la inspiració de l'Esperit Sant, el qual porta la nostra voluntat de la incredulitat a la fe» (Conc. Arausensis, can. 5: Denz.-S. 375). Aquest don té un valor definitiu, com diu sant Pau: «romp». I està destinat a influir en tota la vida de l'home, fins a l'hora de la mort, quan la fe troba la seva maduració amb el pas a la visió beatífica.
La referència de la fe a l'Esperit Sant és afirmada per sant Pau en la seva Carta als Corintis, als quals recorda que el seu accés a l'Evangeli va tenir lloc mitjançant la predicació en què operava l'Esperit: «La meva paraula i el meu missatge (és a dir, la predicació de Pau) no es van basar en discursos persuasius de saviesa, sinó en la manifestació de l'Esperit i de la seva potència» (1 Cor 2, 4). L'Apòstol no es refereix només als miracles que van acompanyar la seva predicació (cf. 2 Cor 12, 12), sinó també a les altres efusions i manifestacions de l'Esperit Sant que Jesús havia promès abans de l'Ascensió (cf. Act 1, 8). A Pau, l'Esperit li va donar, de manera particular en la seva predicació, de no saber altra cosa enmig dels Corintis «sinó Jesús Crist i aquest crucificat» (1 Cor 2, 2). L'Esperit Sant va empenyer Pau a proposar Crist com a objecte essencial de la fe, segons el principi enunciat per Jesús en el discurs del Cenacle: «Ell em glorificarà» (Jn 16, 14). L'Esperit Sant és, doncs, l'inspirador de la predicació apostòlica. Ho diu clarament sant Pere en la seva carta: els apòstols «van predicar l'Evangeli en l'Esperit Sant enviat del cel» (1 Pt 1, 12).
L'Esperit Sant és també Aquell que la confirma, com ens atesten els Fets dels Apòstols quant a la predicació de Pere a Corneli i als seus companys: «L'Esperit Sant va descendir sobre tots aquells que escoltaven el discurs» (Act 10, 44). I Pere s'apela a aquesta confirmació com a aprovació del seu operat en matèria d'admissió dels no israelites a l'Església. L'Esperit mateix va suscitar en aquells pagans l'acolliment de la predicació i els va introduir en la fe de la comunitat cristiana. És encara Ell qui - com en Pau, així en Pere - fa posar Jesús Crist al centre de la predicació. Pere declara sintèticament: «Déu va consagrar en Esperit Sant i potència Jesús de Natzaret... i nosaltres som testimonis de totes les coses per ell complertes...» (Act 10, 38-19). Jesús Crist és proposat com Aquell que, consagrat en l'Esperit, requereix la fe.
L'Esperit Sant anima la professió de la fe en Crist. Segons sant Pau, abans i per sobre de tots els particulars «carismes», hi ha l'acte de fe, del qual ell diu: «Ningú pot dir: Jesús és Senyor, si no sota l'acció de l'Esperit Sant» (1 Cor 12, 3). El reconeixement de Crist, i per tant la seva seqüela, el testimoni en el seu favor és obra de l'Esperit Sant. Aquesta doctrina es troba en el Concili d'Orange, que hem citat, i en el Concili Vaticà I (1869-1870), segons el qual ningú pot adherir-se a la predicació evangèlica «sense la il·luminació i la inspiració de l'Esperit Sant que dona a tots la docilitat en consentir i en creure a la veritat» (Concili Vaticà I, Dei Filius, 3: Denz.-S. 3010).
Sant Tomàs, citant el Concili d'Orange, explica que la fe des del seu primer inici és don de Déu (cf. Ef 2, 8-9), perquè «l'home, en donar l'assentiment a les veritats de fe, és elevat per sobre de la seva natura... i això no pot succeir sinó en virtut d'un principi sobrenatural que el mou des de dins, és a dir, Déu. Per tant, la ve de Déu que opera interiorment mitjançant la gràcia» (sant Tomàs, Summa theologiae, II-II, q. 6, a. 1).
Després de l'inici de la fe, tot el seu desenvolupament posterior té lloc sota l'acció de l'Esperit Sant. Especialment el continu aprofundiment de la fe, que porta a conèixer sempre millor les veritats creudes, és obra de l'Esperit Sant, que dona a l'ànima un acudit sempre nou per penetrar el misteri (cf. Ivi, q. 8, aa. 1 i 5). Ho escriu sant Pau a propòsit de la «saviesa que no és d'aquest món», atorgada a aquells que caminen pel camí de la conformitat a les exigències de l'Evangeli. Citant alguns textos de l'Antic Testament (cf. Is 64, 3; Jer 3, 16; Sir 1, 8), ell vol mostrar que la revelació rebuda per ell i pels Corintis supera fins i tot les més altes aspiracions humanes: «Aquelles coses que ull no va veure, ni orelha va sentir, ni mai van entrar en el cor de l'home, aquestes ha preparat Déu per a aquells que l'estimen. Però a nosaltres Déu les ha revelat mitjançant l'Esperit: l'Esperit, de fet, sondeja tot, fins i tot les profunditats de Déu» (1 Cor 2, 9-10). «Nosaltres no hem rebut l'esperit del món, sinó l'Esperit de Déu, per conèixer tot allò que Déu ens ha donat» (1 Cor 2, 12). Per tant, entre els madurs en la fe, «parlem de saviesa» (1 Cor 2, 6), sota l'acció de l'Esperit Sant que porta a un descobriment sempre nou de les veritats contingudes en el misteri de Déu.
La fe requereix una vida conforme a la veritat reconeguda i professada. Segons sant Pau, ella «opera mitjançant la caritat» (Gal 5, 6). Sant Tomàs, referint-se a aquest text paulí, explica que «la caritat és la forma de la fe» (Sant Tomàs, Summa theologiae, II-II, q. 4, a. 3): és a dir, el principi vital, animador, vivificant. D'ell depèn que la fe sigui una virtut (Ivi, a. 5) i duri en la creixent adhesió a Déu i en les aplicacions al comportament i a les relacions humanes, sota la guia de l'Esperit.
Ens ho recorda el Concili Vaticà II, que escriu: «Per aquell sentit de la fe, que és suscitat i sostingut per l'Esperit de veritat, el Poble de Déu, sota la guia del sagrat magisteri... s'adhereix indefectiblement a la fe... amb recte judici penetra en ella més a fons i més àmpliament l'aplica a la vida» (Lumen gentium, 12). S'entén, per tant, l'exhortació de sant Pau: «Caminau segons l'Esperit» (Gal 5, 16). S'entén la necessitat de la pregària a l'Esperit Sant perquè ens doni la gràcia del coneixement però també de la conformitat de la vida a la veritat coneguda. Així, en l'himne «Veni, Creator Spiritus» li demanem, d'una banda: «Per te sciamus da Patrem»... «Tu el Pare fa conèixer/ i el Fill encara tu ens mostra...»; però també invoquem, de l'altra: «Infunde lumen sensibus»... «Il·lumina els nostres sentits, / penetra els cors d'amor, / reforça els cossos febles, / amb el teu potent ímpetu. / Dissipa les forces hostils, / dona la pau a l'ànima; / amb Tu com a guia, o Esperit, / escapem dels perills». I en la Seqüència de Pentecosta li confessem: «Sense la teva força, / no hi ha res en l'home, / res sense culpa»; per demanar-li després: «Lava allò que és sord, / rega allò que és àrid, / sana allò que sagna. / Dobra allò que és rígid, / escalfa allò que és gelat, / endreça allò que és extraviat...». En la fe posem sota la virtut operadora de l'Esperit Sant tota la nostra vida.
JAN PAUL II - papa - audiència general Dimecres, 8 de maig de 1991
Per donar coratge als cristians, l'autor de la Carta porta l'exemple dels creents de l'Antic Testament, gairebé resumint l'agiografia del Llibre de Siracida (Sir 44-50), per dir que ells tots es van moure cap a l'Invisible perquè eren sostinguts per la fe. Són ben disset exemples, els que es reporten en la Carta: «Per la fe, Abel... Per la fe, Noè... Per la fe, Abraham... Per la fe, Moisès...». I nosaltres podem afegir: - Per la fe, Maria... Per la fe, Josep... Per la fe, Simeó i Anna... Per la fe, els Apòstols, els Màrtirs, els Confessors, les Verges; i els Bisbes, els Presbíters, els Religiosos i els laics de tots els segles cristians... Per la fe, l'Església ha caminat pels segles i camina avui cap a l'Invisible, sota l'èmfasis i la guia de l'Esperit Sant.
La virtut sobrenatural de la fe pot assumir una forma carismàtica, com a don extraordinari reservat només a alguns (cf. 1 Cor 12, 9). Però en si mateixa és una virtut, que l'Esperit ofereix a tots. Com a tal, per tant, no és un carisma, és a dir, un dels dons especials que l'Esperit «distribueix a cadascú com vol» (1 Cor 12, 11; cf. Rm 12, 6); sinó que és un dels dons espirituals necessaris per a tots els cristians, entre els quals el suprem és la caritat: «Tres coses queden, escriu ell: la fe, l'esperança i la caritat; però de totes més gran és la caritat» (1 Cor 13, 13).
Queda ferm que la fe, segons la doctrina de sant Pau, tot i ser una virtut, és primer de tot un don: «A vosaltres us ha estat donada la gràcia... de creure en Crist...» (Flp 1,29); i és suscitada en l'ànima per l'Esperit Sant (cf. 1 Cor 12, 3). És, de fet, una virtut en tant que és un don «espiritual», don de l'Esperit Sant que fa l'home capaç de creure. Ho és des del seu primer inici, com va definir el Concili d'Orange (529), assentant: «També l'inici de la fe, i fins i tot la mateixa disposició a creure... és en nosaltres en virtut d'un don de la gràcia, és a dir, de la inspiració de l'Esperit Sant, el qual porta la nostra voluntat de la incredulitat a la fe» (Conc. Arausensis, can. 5: Denz.-S. 375). Aquest don té un valor definitiu, com diu sant Pau: «romp». I està destinat a influir en tota la vida de l'home, fins a l'hora de la mort, quan la fe troba la seva maduració amb el pas a la visió beatífica.
La referència de la fe a l'Esperit Sant és afirmada per sant Pau en la seva Carta als Corintis, als quals recorda que el seu accés a l'Evangeli va tenir lloc mitjançant la predicació en què operava l'Esperit: «La meva paraula i el meu missatge (és a dir, la predicació de Pau) no es van basar en discursos persuasius de saviesa, sinó en la manifestació de l'Esperit i de la seva potència» (1 Cor 2, 4). L'Apòstol no es refereix només als miracles que van acompanyar la seva predicació (cf. 2 Cor 12, 12), sinó també a les altres efusions i manifestacions de l'Esperit Sant que Jesús havia promès abans de l'Ascensió (cf. Act 1, 8). A Pau, l'Esperit li va donar, de manera particular en la seva predicació, de no saber altra cosa enmig dels Corintis «sinó Jesús Crist i aquest crucificat» (1 Cor 2, 2). L'Esperit Sant va empenyer Pau a proposar Crist com a objecte essencial de la fe, segons el principi enunciat per Jesús en el discurs del Cenacle: «Ell em glorificarà» (Jn 16, 14). L'Esperit Sant és, doncs, l'inspirador de la predicació apostòlica. Ho diu clarament sant Pere en la seva carta: els apòstols «van predicar l'Evangeli en l'Esperit Sant enviat del cel» (1 Pt 1, 12).
L'Esperit Sant és també Aquell que la confirma, com ens atesten els Fets dels Apòstols quant a la predicació de Pere a Corneli i als seus companys: «L'Esperit Sant va descendir sobre tots aquells que escoltaven el discurs» (Act 10, 44). I Pere s'apela a aquesta confirmació com a aprovació del seu operat en matèria d'admissió dels no israelites a l'Església. L'Esperit mateix va suscitar en aquells pagans l'acolliment de la predicació i els va introduir en la fe de la comunitat cristiana. És encara Ell qui - com en Pau, així en Pere - fa posar Jesús Crist al centre de la predicació. Pere declara sintèticament: «Déu va consagrar en Esperit Sant i potència Jesús de Natzaret... i nosaltres som testimonis de totes les coses per ell complertes...» (Act 10, 38-19). Jesús Crist és proposat com Aquell que, consagrat en l'Esperit, requereix la fe.
L'Esperit Sant anima la professió de la fe en Crist. Segons sant Pau, abans i per sobre de tots els particulars «carismes», hi ha l'acte de fe, del qual ell diu: «Ningú pot dir: Jesús és Senyor, si no sota l'acció de l'Esperit Sant» (1 Cor 12, 3). El reconeixement de Crist, i per tant la seva seqüela, el testimoni en el seu favor és obra de l'Esperit Sant. Aquesta doctrina es troba en el Concili d'Orange, que hem citat, i en el Concili Vaticà I (1869-1870), segons el qual ningú pot adherir-se a la predicació evangèlica «sense la il·luminació i la inspiració de l'Esperit Sant que dona a tots la docilitat en consentir i en creure a la veritat» (Concili Vaticà I, Dei Filius, 3: Denz.-S. 3010).
Sant Tomàs, citant el Concili d'Orange, explica que la fe des del seu primer inici és don de Déu (cf. Ef 2, 8-9), perquè «l'home, en donar l'assentiment a les veritats de fe, és elevat per sobre de la seva natura... i això no pot succeir sinó en virtut d'un principi sobrenatural que el mou des de dins, és a dir, Déu. Per tant, la ve de Déu que opera interiorment mitjançant la gràcia» (sant Tomàs, Summa theologiae, II-II, q. 6, a. 1).
Després de l'inici de la fe, tot el seu desenvolupament posterior té lloc sota l'acció de l'Esperit Sant. Especialment el continu aprofundiment de la fe, que porta a conèixer sempre millor les veritats creudes, és obra de l'Esperit Sant, que dona a l'ànima un acudit sempre nou per penetrar el misteri (cf. Ivi, q. 8, aa. 1 i 5). Ho escriu sant Pau a propòsit de la «saviesa que no és d'aquest món», atorgada a aquells que caminen pel camí de la conformitat a les exigències de l'Evangeli. Citant alguns textos de l'Antic Testament (cf. Is 64, 3; Jer 3, 16; Sir 1, 8), ell vol mostrar que la revelació rebuda per ell i pels Corintis supera fins i tot les més altes aspiracions humanes: «Aquelles coses que ull no va veure, ni orelha va sentir, ni mai van entrar en el cor de l'home, aquestes ha preparat Déu per a aquells que l'estimen. Però a nosaltres Déu les ha revelat mitjançant l'Esperit: l'Esperit, de fet, sondeja tot, fins i tot les profunditats de Déu» (1 Cor 2, 9-10). «Nosaltres no hem rebut l'esperit del món, sinó l'Esperit de Déu, per conèixer tot allò que Déu ens ha donat» (1 Cor 2, 12). Per tant, entre els madurs en la fe, «parlem de saviesa» (1 Cor 2, 6), sota l'acció de l'Esperit Sant que porta a un descobriment sempre nou de les veritats contingudes en el misteri de Déu.
La fe requereix una vida conforme a la veritat reconeguda i professada. Segons sant Pau, ella «opera mitjançant la caritat» (Gal 5, 6). Sant Tomàs, referint-se a aquest text paulí, explica que «la caritat és la forma de la fe» (Sant Tomàs, Summa theologiae, II-II, q. 4, a. 3): és a dir, el principi vital, animador, vivificant. D'ell depèn que la fe sigui una virtut (Ivi, a. 5) i duri en la creixent adhesió a Déu i en les aplicacions al comportament i a les relacions humanes, sota la guia de l'Esperit.
Ens ho recorda el Concili Vaticà II, que escriu: «Per aquell sentit de la fe, que és suscitat i sostingut per l'Esperit de veritat, el Poble de Déu, sota la guia del sagrat magisteri... s'adhereix indefectiblement a la fe... amb recte judici penetra en ella més a fons i més àmpliament l'aplica a la vida» (Lumen gentium, 12). S'entén, per tant, l'exhortació de sant Pau: «Caminau segons l'Esperit» (Gal 5, 16). S'entén la necessitat de la pregària a l'Esperit Sant perquè ens doni la gràcia del coneixement però també de la conformitat de la vida a la veritat coneguda. Així, en l'himne «Veni, Creator Spiritus» li demanem, d'una banda: «Per te sciamus da Patrem»... «Tu el Pare fa conèixer/ i el Fill encara tu ens mostra...»; però també invoquem, de l'altra: «Infunde lumen sensibus»... «Il·lumina els nostres sentits, / penetra els cors d'amor, / reforça els cossos febles, / amb el teu potent ímpetu. / Dissipa les forces hostils, / dona la pau a l'ànima; / amb Tu com a guia, o Esperit, / escapem dels perills». I en la Seqüència de Pentecosta li confessem: «Sense la teva força, / no hi ha res en l'home, / res sense culpa»; per demanar-li després: «Lava allò que és sord, / rega allò que és àrid, / sana allò que sagna. / Dobra allò que és rígid, / escalfa allò que és gelat, / endreça allò que és extraviat...». En la fe posem sota la virtut operadora de l'Esperit Sant tota la nostra vida.
JAN PAUL II - papa - audiència general Dimecres, 8 de maig de 1991
