L’ànima meva et beneeix, Senyor Déu, meu creador: l’ànima meva et beneeix i des de la profunditat del meu cor et lloï la teva mateixa misericòrdia, amb la qual el teu amor infinit m’ha envoltat sense cap mèrit meu. Agraeixo, com millor puc, la teva immensa bondat i dono glòria a la teva llarganimitat, a la teva paciència i a la teva indulgència.
He passat tots els anys de la meva infància, de la meva joventut, de la meva adolescència i de la meva joventut fins a l’edat de vint-i-cinc anys com una cega i una boja. Parlava i actuava segons els meus capritxos i no sentia cap remordiment per aquesta meva conducta. Només n’advo ara.
No et prestava cap atenció quan m’avisaves dels perills del meu comportament, ja fos mitjançant una certa aversió natural que sentia cap al mal, o a través de les atraccions al bé que m’impulsaven, o fins i tot mitjançant els retrets i les reprensions dels meus familiars. Vivia com una pagana, que viu entre pagans, com si mai hagués sentit dir que tu, el meu Déu, recompenses el bé i castigues el mal.
Encara et dono gràcies perquè ja des de la infància, exactament des del cinquè any d’edat, em vas triar per fer-me viure entre els teus sants amics en l’àmbit de la santa religió.
Per tant, per a la conversió t’ofereixo, Pare amatíssim, tota la passió del teu Fill amatíssim, començant pel moment en què, posat sobre la palla del pessebre, va emetre el seu primer crit i després va suportar les necessitats de la infància, les privacions de l’adolescència, els patiments de la joventut, fins que, amb el cap inclinat, va expirar a la creu amb un fort crit. Així mateix, per suplir les meves negligències, t’ofereixo, Pare amatíssim, tot el desenvolupament de la vida santíssima que el teu Unigènit va conduir de manera perfectíssima en els seus pensaments, paraules i accions, des del moment en què va ser enviat des de l’alçada del teu tron a la nostra terra, fins que va presentar al teu mirada paternal la glòria de la seva carn victoriosa.
En agraïment, m’immergeixo en l’abisme profundíssim de l’humilitat i, juntament amb la teva impagable misericòrdia, llo i adoro la teva dolçíssima bondat. Tu, Pare de la misericòrdia, mentre jo malgastava així la meva vida, vas alimentar cap a mi pensaments de pau i no de desgràcia, i vas decidir aixecar-me així amb la multitud i la grandesa dels teus beneficis. Vas voler també, entre altres coses, concedir-me l’inestimable familiaritat de la teva amistat, obrint-me de diverses maneres aquell nobilíssim tresor de la divinitat, que és el teu cor diví, i oferir-me-hi, en gran abundància, cada tresor d’alegria.
Has atret la meva ànima amb la promesa segura dels beneficis que em donaràs a la mort i després de la mort. Per tant, encara que no tingués cap altre don, per aquest sol el meu cor tindria tot el dret de desitjar-te amb viva esperança.

Dels «Revelacions de l’amor diví» de santa Geltrudis, verge