Aquest dia l'església de Roma celebra el dia del triomf de Llorenç, el dia en què ell rebutjà el món del mal. El va trepitjar quan s'encruelhia furiosament contra ell i el va menysprear quan l'enganyava amb les seves llicors. En un cas i en l'altre va vèncer el diable que li suscitava la persecució.
Sant Llorenç era diaca de l'església de Roma. Hi era ministre de la sang de Crist i allà, pel nom de Crist, va vessar la seva sang.
El beat apòstol Joan exposà clarament el misteri de la mort del Senyor, dient: «Com Crist ha donat la seva vida per nosaltres, així també nosaltres hem de donar la vida pels germans» (1 Jn 3, 16). Llorenç, germans, ho ha comprès tot això. Ho ha comprès i ho ha posat en pràctica. I de veritat va correspondre al que havia rebut en aquesta taula. Va estimar Crist en la seva vida, el va imitar en la seva mort.
També nosaltres, germans, si realment estimem, imitem. No podríem, en efecte, donar en canvi un fruit més exquisit del nostre amor que no sigui la imitació de Crist, que «patí per nosaltres, deixant-nos un exemple, perquè en seguim les petjades» (1 Pt 2, 21). Amb aquesta frase sembla gairebé que l'apòstol Pere volgué dir que Crist patí només per als que segueixen les seves petjades, i que la passió de Crist només aprofiteix als que el segueixen. Els sants màrtirs el van seguir fins a la vessació de sang, fins a semblar-li en la passió. El van seguir els màrtirs, però no només ells. En efecte, després que ells van passar, no es va interrompre el pont; ni s'ha assecat la font, després que ells n'han begut.
El bell jardí del Senyor, o germans, posseeix no només les roses dels màrtirs, sinó també els lliris dels verges, la ginebra dels que viuen en el matrimoni, les violetes de les vídues. Cap persona ha de dubtar de la seva vocació: Crist ha patit per tots. Amb tota veritat fou escrit d'ell: «Ell vol que tots els homes siguin salvats, i arribin al coneixement de la veritat» (1 Tm 2, 4).
Per tant, busquem de comprendre de quina manera, a més de la vessació de sang, a més de la prova de la passió, el cristià ha de seguir el Mestre. L'Apòstol, parlant de Crist Senyor, diu: «Ell, tot i ser de naturalesa divina, no considerà un tresor gelós la seva igualtat amb Déu». Quina sublimitat! 
«Però es va despullar de si mateix, assumint la condició de servent i fent-se semblant als homes; aparegut en forma humana, s'humilià a si mateix» (Fl 2, 7-8). Quina humiliació!
Crist s'ha humiliat: aquí tens, o cristià, l'exemple a imitar. Crist s'ha fet obedient: per què tu t'enorgulleixes? Després d'haver recorregut tots els graus d'aquesta humiliació, després d'haver vèncer la mort, Crist ascendí al cel: seguim-lo. Escoltem l'Apòstol que diu: «Si heu ressuscitat amb Crist, busqueu les coses d'allà dalt, on es troba Crist assegut a la dreta de Déu» (Cl 3, 1).

Dels «Discursos» de Sant Agustí, bisbe