Patir humiliacions per amor de Crist fa més gran la virtut de l'humilitat

Qui esculpa a si mateix, acull tot serenament quan incorre en qualsevol contrarietat, dany, malparlar, ultratge o altra aflicció: de tot ell es considera mereixedor, ni pot de cap manera ser turbat. Què hi ha de més tranquil que aquest home?

Potser algú m'objectarà: «Si un germà m'aflixeix i, examinant-me, no trobés d'haver-li donat cap ocasió, per què hauria d'acusar-me a mi mateix?». De totes maneres, és cert que si algú amb temor de Déu s'examinés diligentment, no es trobaria mai del tot innocent i descobriria que amb l'acció o amb la paraula o amb l'actitud ha donat alguna ocasió. Que si després en cap d'aquests casos es descobrís culpable, certament en un altre moment haurà tractat durament aquell germà o en alguna qüestió vella o nova, o potser ha causat dany a algun altre germà. Per tant, per això mereixidament pateix, o pateix per altres innombrables pecats que ha comès en un altre temps.

Un altre demana per què hauria d'esculpar-se quan, estant-se en tota tranquil·litat i pau, és insultat pel germà que s'apropa amb alguna paraula ofensiva i infamant i, no podent-la suportar, es considera en dret d'adir-se i de protestar. Atès que si aquell no hagués arribat i no hagués parlat i no hagués donat fastidi, ell no hauria pecat.

L'excusa és certament ridícula i no es fonamenta en un raonament raonable. No ha estat certament pel fet que li hagin dit alguna paraula que ha bullit en ell la passió de la ira, sinó més aviat aquelles paraules han revelat la passió que ja es portava dins. Per tant, si té bona voluntat, tindrà excel·lents raons per fer penitència. Ell és semblant a l'ordi clara i resplendent que revela les seves escories només quan és moluda. Així, qui s'asseu tranquil i pacífic, com ell pensa, posseeix a l'interior una passió que no veu. S'apropa el germà, diu alguna paraula punyent, i de seguida tot el fons dolent, que es amagava dins, és vomitat fora. Per tant, si vol obtenir misericòrdia, faci penitència, es purifiqui, busqui de millorar, i veurà que a aquell germà en lloc d'un ultratge hauria d'haver dirigit més aviat un agraïment, havent estat posat per ell en una ocasió de progrés espiritual. Si hagués fet així, després no hauria experimentat més la mateixa susceptibilitat. És cert, de totes maneres, que quant més progressarà, tant més fàcilment enfrontarà proves similars. En veritat, quant més l'ànima avança en la virtut, tant més esdevé forta i energica en suportar qualsevol cosa pesant que li pugui succeir.

Sant Dorotheu, abat