El Senyor diu: «Si la vostra justícia no supera la dels escribes i els fariseus, no entrareu al regne dels cels» (Mt 5, 20). Però com podrà abundar la justícia, si la misericòrdia no triomfa sobre el judici? (cf. Jc 2, 13). És just i convenient que la criatura imiti el seu creador, la còpia el seu model, a imatge i semblança del qual ha estat feta. I bé, Déu fa consistir la reparació i la santificació dels creients en la remissió dels pecats. Remesos els pecats, cessa la severitat de la venjança i es suspèn qualsevol càstig, el culpable és restituït a la innocència i el fi del pecat esdevé principi de la nova santedat. L'home ha de fer com Déu.
La justícia cristiana pot superar la dels escribes i els fariseus, no buidant la llei, sinó refusant-ne qualsevol interpretació material. Per això el Senyor, proposant als discípols la manera de jeunar, va dir: «Quan jeuneu, no poseu cara melancòlica, com els hipòcrites, que es desfiguren la cara per fer veure als homes que jeuen. En veritat us dic: Han rebut la seva recompensa» (Mt 6, 16). Quina recompensa, sinó la de la lloa dels homes? Per la brama d'aquesta lloa, sovint s'ostenta una aparença de justícia, no es té cura de la consciència i es busca una falsa renom. Així, la iniquitat, que ja es condemna a si mateixa amagant-se, es conforma després amb una estima hipòcrica.
A qui estima Déu ja li és suficient saber que és agradi a qui estima; i no desitja recompensa més gran que l'amor mateix. L'ànima pura i santa és tan feliç d'estar plena d'ell, que no desitja complaure's amb cap altre objecte fora d'ell.
És molt veritable, de fet, el que diu el Senyor: «On sigui el seu tresor, hi serà també el seu cor» (Mt 6, 21). Però quin és el tresor de l'home, sinó la collita de les seves obres i la collita de les seves fadigues? «De fet, cadascú recollirà el que hagi sembrat» (Gal 6, 7); i qual sigui la prestació de cadascú, tal serà també el premi que rebrà. A més, on es diposita la felicitat del gaudi, allà es concentra també la preocupació del cor. Però, sent múltiples les espècies de riqueses i diversos els motius i les fonts de plaer, per a cadascú el tresor consisteix en el que forma l'objecte de les seves aspiracions. Però si aquestes tendeixen als béns terrenals, encara que estiguin plenament satisfetes, no fan feliços. Porten a la felicitat, en canvi, aquelles orientades a les coses d'allà dalt.
Els, de fet, que aspiren a les coses celestials i no a les de la terra i no s'estenen cap als béns caducs, sinó cap als béns eterns, han dipositat les seves riqueses incorruptibles en aquell bé del qual parla el profeta, dient: «Ha arribat el nostre tresor i la nostra salvació, saviesa i ciència i pietat del Senyor: aquests són els tresors de la justícia» (Is 33, 6 volg.). Mitjançant aquests béns, amb l'ajuda de la gràcia de Déu, fins i tot els béns terrenals es transformen en béns celestials. Efectivament, són molts els que fan servir les riqueses, o bé heretades justament o bé adquirides d'una altra manera, com a mitjans per exercir la misericòrdia.
I quan, per sostenir els pobres, elargueixen el seu superflu, acumulen per a si mateixos riqueses que no es perden, perquè el que han apartat pels pobres ja no queda subjecte a pèrdua.
Amb raó aquests tenen el seu cor on han posat el seu tresor, perquè la seva gran felicitat serà la de gaudir de les riqueses aconseguides i d'augmentar-les sempre més sense cap temor que es perden.

Dels «Discursos» de sant Lleó el Gran, papa