A què serve, doncs, la nostra lloa als sants, a què el nostre tribut de glòria, a què aquesta nostra mateixa solennitat? Per què els honors d'aquesta mateixa terra quan, segons la promesa del Fill, el Pare celestial els honora? A què, doncs, els nostres encomis per ells? Els sants no tenen necessitat dels nostres honors i res no els arriba del nostre culte. És clar que, quan en veneratem la memòria, fem els nostres interessos, no els seus.
Per part meva he de confessar que, quan penso als sants, em sento cremar per grans desitjos.
El primer desig, que la memòria dels sants suscita o estimula més en nosaltres, és el de gaudir de la seva tan dolça companyia i de merèixer ser concidadans i familiars dels esperits beatificats, de trobar-nos junts a l'assemblea dels patriarques, a les files dels profetes, al senat dels apòstols, als exèrcits nombrosos dels màrtirs, a la comunitat dels confessors, als cors de les verges, de ser, en definitiva, reunits i feliços en la comunió de tots els sants.
Ens espera la primitiva comunitat dels cristians, i nosaltres ens en desinteressarem? Els sants desitgen tenir-nos amb ells i nosaltres ens mostrarem indiferents? Els justos ens esperen, i nosaltres no ens en prendrem cura? No, germans, despertem-nos de la nostra deplorable apatia. Resurgeixem amb Crist, cerquem les coses d'allà dalt, aquestes les gaudim. Sentim el desig d'aquells que ens desitgen, ens premsim cap a aquells que ens esperen, anticipem amb els vots de l'ànima la condició d'aquells que ens esperen. No només hem de desitjar la companyia dels sants, sinó també de posseir-ne la felicitat. Mentre, doncs, desitgem estar junts amb ells, estimulem en el nostre cor l'aspiració més intensa a compartir-ne la glòria. Aquesta brama no és certament indecent, perquè una tal gana de glòria és tot l'oposat a perillosa.
Hi ha un segon desig que és suscitat en nosaltres per la commemoració dels sants, i és que Crist, la nostra vida, se'ns mostri també a nosaltres com a ells, i nosaltres també facem amb ell la nostra aparició en la glòria. Mentrestant, el nostre cap se'ns presenta no com és ara al cel, sinó en la forma que va voler assumir per a nosaltres aquí a la terra. El veiem, doncs, no coronat de glòria, sinó envoltat de les espines dels nostres pecats.
Es vergonyi, per tant, cada membre de fer ostentació de refinaments sota un cap coronat d'espines. Compreni que les seves elegàncies no li fan honor, sinó que l'exposen al ridícul.
Arribarà el moment de la venuda de Crist, quan no s'anunciarà més la seva mort. Aleshores sabrem que també nosaltres hem mort i que la nostra vida és amagada amb ell en Déu.
Aleshores Crist apareixerà com a cap glorios i amb ell brillaran els membres glorificats. Aleshores transformarà el nostre cos humiliat, fent-lo semblant a la glòria del cap, que és ell mateix.
Nourim, doncs, lliurement la brama de la glòria. En tenim tot el dret. Però perquè l'esperança d'una felicitat tan incomparable arribi a convertir-se en realitat, ens és necessari el socors dels sants. Sol·licitem-lo premurosament. Així, per la seva intercessió, arribarem allà on sols no podríem mai pensar d'arribar.

Dels «Discursos» de sant Bernat, abat