Isacco, abate della Stella
Per què, germans, som tan poc sol·licits a buscar les ocasions de salvació mútua, i no ens prestem ajuda recíproca on la veiem més necessària, portant fraternament els pesos els uns dels altres? Voldent recordar-nos això, l'Apòstol diu: «Porteu els pesos els uns dels altres, així complireu la llei de Crist» (Gl 6, 2). I en un altre lloc: Suporteu-vos els uns als altres amb amor (cf. Ef 4, 2). Aquesta és, sens dubte, la llei de Crist.
Allò que en el meu germà, per qualsevol motiu – o per necessitat o per malaltia del cos o per lleugeresa de costums – veig que no es pot corregir, per què no ho suporto amb paciència? Per què no el curo amorosament, com està escrit: Els seus petits seran portats en braços i acariciats sobre les cames? (cf. Is 66, 12). Potser perquè em falta aquella caritat que ho suporta tot, que és pacient en suportar i benigna en estimar segons la llei de Crist! Ell, amb la seva passió, s'ha carregat els nostres mals i amb la seva compassió s'ha carregat els nostres dolors (cf. Is 53, 4), estimant aquells que ha portat i portant aquells que ha estimat. En canvi, aquell que ataca hostilment el germà en necessitat, o que tendeix emboscades a la seva debilitat, de qualsevol gènere sigui, es sotmet sens dubte a la llei del diable i la posa en pràctica. Usem, doncs, comprensió i practiquem la fraternitat, combatent la debilitat i perseguint només el vici.
La conducta més acceptable a Déu és aquella que, tot i ser variada en formes i estil, segueix amb gran sinceritat l'amor de Déu i, per ell, l'amor del proïsme.
La caritat és l'únic criteri segons el qual tot ha de ser fet o no fet, canviat o no canviat. És el principi que ha de dirigir cada acció i la fi a la qual ha de tendir. Actuant amb atenció a ella o inspirats per ella, res és inadequat i tot és bo.
Sigui digna de concedir-nos-la, aquesta caritat, aquell al qual, sense ella, no podem agradar, aquell sense el qual no podem fer absolutament res, que viu i regna, Déu, pels segles sense fi. Amen.
Dels «Discursos» del beat Isaac, abat del monestir de l'Estrella
Allò que en el meu germà, per qualsevol motiu – o per necessitat o per malaltia del cos o per lleugeresa de costums – veig que no es pot corregir, per què no ho suporto amb paciència? Per què no el curo amorosament, com està escrit: Els seus petits seran portats en braços i acariciats sobre les cames? (cf. Is 66, 12). Potser perquè em falta aquella caritat que ho suporta tot, que és pacient en suportar i benigna en estimar segons la llei de Crist! Ell, amb la seva passió, s'ha carregat els nostres mals i amb la seva compassió s'ha carregat els nostres dolors (cf. Is 53, 4), estimant aquells que ha portat i portant aquells que ha estimat. En canvi, aquell que ataca hostilment el germà en necessitat, o que tendeix emboscades a la seva debilitat, de qualsevol gènere sigui, es sotmet sens dubte a la llei del diable i la posa en pràctica. Usem, doncs, comprensió i practiquem la fraternitat, combatent la debilitat i perseguint només el vici.
La conducta més acceptable a Déu és aquella que, tot i ser variada en formes i estil, segueix amb gran sinceritat l'amor de Déu i, per ell, l'amor del proïsme.
La caritat és l'únic criteri segons el qual tot ha de ser fet o no fet, canviat o no canviat. És el principi que ha de dirigir cada acció i la fi a la qual ha de tendir. Actuant amb atenció a ella o inspirats per ella, res és inadequat i tot és bo.
Sigui digna de concedir-nos-la, aquesta caritat, aquell al qual, sense ella, no podem agradar, aquell sense el qual no podem fer absolutament res, que viu i regna, Déu, pels segles sense fi. Amen.
Dels «Discursos» del beat Isaac, abat del monestir de l'Estrella
