Quan el nostre Senyor Jesucrist predicava l'Evangeli del Regne i guaria a Galilea les malalties més diverses, la fama dels seus miracles s'havia estès per tota Síria, i moltes persones acudien en massa al metge celestial des de tota Judea. Atès que la ignorància humana és molt lenta a creure el que no veu i a esperar el que no coneix, era necessari que aquells que havien de ser confirmats amb la doctrina divina fossin estimulats amb beneficis materials i amb prodigis visibles. Així, experimentant la potència benefica del Senyor, no dubtarien de la seva doctrina portadora de salvació.

El Senyor, doncs, volgué transformar les guaricions exteriors en remeis interiors i, després de guarir els cossos, sanar les ànimes. Per això s'allunyà de la multitud que l'envoltava, i se'n anà a un lloc solitari d'un muntanyó proper. Allà cridà a si els apòstols, per instruir-los amb doctrines més elevades des d'aquella càtedra mística. Amb l'elecció d'un tal lloc i d'un tal ministeri volgué significar que havia estat ell mateix qui s'havia dignat a dirigir un temps la seva paraula a Moisès. Però allà havia parlat amb una justícia força tremenda, aquí en canvi amb la seva divina clemència, perquè s'adomplís allò que havia estat promès per boca del profeta Jeremies: «Ets, vindran dies –diu el Senyor– en els quals amb la casa d'Israel i amb la casa de Judà conclouré una aliança nova. Després d'aquests dies, diu el Senyor: Posaré la meva llei en el seu ànim, la escriuré en el seu cor» (Jer 31, 31. 33; cfr. Eb 8, 8).

Aquell doncs que havia parlat a Moisès, parlà també als apòstols i la mà ràpida del Verbo, que escrivia en els cors dels discípols, promulgava els decrets del Nou Testament. No estava envoltat, com llavors, per núvols densos, ni per trobots i llamps terribles, que tenien lluny del muntanyó el poble. Ara s'entretenia amb els presents en un diàleg tranquil i afable.

Féu això perquè la dolçor de la gràcia eliminés la severitat de la llei i l'esperit d'adopció eliminés la por de l'esclavitud.

Quin sigui l'ensenyament de Crist ho manifesten les seves paraules. Aquells que desitgen arribar a la beatitud eterna, reconeixeran pels dits del Mestre quins siguin els graons a recórrer per pujar a la suprema felicitat.

Crist diu: «Feliços els pobres d'esperit, perquè d'ells és el regne dels cels» (Mt 5, 3). Podria potser considerar-se incert quins siguin els pobres, als quals es refereix la Veritat si, dient pobres, no hagués afegit res més per fer entendre el gènere de pobres del qual parla. S'hauria llavors pogut pensar que fos suficient per a l'obtenció del regne dels cels aquella indigència, que molts pateixen amb opressiva i dura ineludibilitat. Però quan diu: «Feliços els pobres d'esperit», mostra que el regne dels cels s'ha d'assignar més aviat a aquells que tenen la recomanació de l'humilitat interior, més que no pas la simple manca de béns exteriors.

Sant Lleó el Gran, papa