Quina llengua podria donar el degut relleu als dons de Déu? El seu nombre, de fet, és tan gran que escapa a qualsevol llistat. La seva grandesa, a més, és tal i tan gran, que ja un sol d'ells hauria de estimular-nos a donar gràcies sense fi al donador.
Ma hi ha un favor que, encara que ho volguéssim, no podríem de cap manera passar per alt. No seria, de fet, admissible que una persona qualsevol, dotada de ment sana i capaç de reflexió, no fes cap esment, encara que molt per sota del deure, de l'insigne benefici diví que estem a punt de recordar.
Déu va crear l'home a la seva imatge i semblança. El va dotar d'intel·ligència i de raó, a diferència de tots els altres éssers vius de la terra. Li va donar la facultat de gaudir de l'estupenda bellesa del paradís terrestre. I finalment el va constituir sobirà de totes les coses del món. Després de l'engany de la serp, la caiguda en el pecat i, a causa del pecat, en la mort i en les tribulacions, no va abandonar la criatura al seu destí. Li va donar, en canvi, en ajuda la llei, com a protecció i custòdia els àngels, i va enviar els profetes per corregir els vicios i ensenyar la virtut. Amb amenaces de càstigs va reprimir i va extirpar l'irruència del mal. Va estimular amb les promeses l'alacritat dels bons. No poques vegades va mostrar d'anticipat, en aquesta o aquella persona, el destí final de la vida bona o dolenta. No es va desinteressar de l'home, fins i tot quan aquest va continuar obstinadament en la seva desobediència. No, en la seva bondat, el Senyor no ens ha abandonat ni tan sols a causa de la xafarderia i insolència que hem mostrat en menysprear els honors que ell ens havia ofert i en trepitjar el seu amor de beneficiari. Al contrari, ens ha cridat des de la mort i ens ha restituit a una vida nova mitjançant el Senyor nostre Jesucrist.
A aquest punt, fins i tot la manera com el benefici ha estat fet suscita una admiració encara més gran: «Encara que era de condició divina, no va considerar un botí gelós la seva igualtat amb Déu, sinó que es va buidar a si mateix, assumint la condició de servent» (Flp 2, 6-7). A més, va carregar-se amb les nostres afliccions i va prendre sobre si els nostres dolors; per nosaltres va ser ferit, perquè per les seves ferides nosaltres fóssim sanats (cf. Is 53, 4-5), i encara ens ha rescatat de la maledicció, fent-se ell mateix per amor nostre maledicció (cf. Gl 3, 13), i va trobar una mort extremadament ignominiosa per tornar-nos a una vida gloriosa.
No es va contentar de cridar-nos des de la mort a la vida, sinó que, a més, ens va fer partícips de la seva mateixa divinitat i ens té preparada una glòria eterna que supera en grandesa qualsevol valoració humana.
Què, doncs, podrem donar al Senyor per tot allò que ens ha donat? (cf. Sal 115, 12). Ell és tan bon que no exigeix ni tan sols el contraprest: es contenta, en canvi, que li retornem amb el nostre amor.
Quan penso en tot això, em quedo com si fos terroritzat i estupefact per por que, a causa de la meva lleugeresa d'ànim o de preocupacions de poca importància, s'afebleixi en mi l'amor de Déu i fins i tot esdevingui motiu de vergonya i deshonra per a Crist.
Dels «Reglaments més amplis» de sant Basili el Gran, bisbe
Ma hi ha un favor que, encara que ho volguéssim, no podríem de cap manera passar per alt. No seria, de fet, admissible que una persona qualsevol, dotada de ment sana i capaç de reflexió, no fes cap esment, encara que molt per sota del deure, de l'insigne benefici diví que estem a punt de recordar.
Déu va crear l'home a la seva imatge i semblança. El va dotar d'intel·ligència i de raó, a diferència de tots els altres éssers vius de la terra. Li va donar la facultat de gaudir de l'estupenda bellesa del paradís terrestre. I finalment el va constituir sobirà de totes les coses del món. Després de l'engany de la serp, la caiguda en el pecat i, a causa del pecat, en la mort i en les tribulacions, no va abandonar la criatura al seu destí. Li va donar, en canvi, en ajuda la llei, com a protecció i custòdia els àngels, i va enviar els profetes per corregir els vicios i ensenyar la virtut. Amb amenaces de càstigs va reprimir i va extirpar l'irruència del mal. Va estimular amb les promeses l'alacritat dels bons. No poques vegades va mostrar d'anticipat, en aquesta o aquella persona, el destí final de la vida bona o dolenta. No es va desinteressar de l'home, fins i tot quan aquest va continuar obstinadament en la seva desobediència. No, en la seva bondat, el Senyor no ens ha abandonat ni tan sols a causa de la xafarderia i insolència que hem mostrat en menysprear els honors que ell ens havia ofert i en trepitjar el seu amor de beneficiari. Al contrari, ens ha cridat des de la mort i ens ha restituit a una vida nova mitjançant el Senyor nostre Jesucrist.
A aquest punt, fins i tot la manera com el benefici ha estat fet suscita una admiració encara més gran: «Encara que era de condició divina, no va considerar un botí gelós la seva igualtat amb Déu, sinó que es va buidar a si mateix, assumint la condició de servent» (Flp 2, 6-7). A més, va carregar-se amb les nostres afliccions i va prendre sobre si els nostres dolors; per nosaltres va ser ferit, perquè per les seves ferides nosaltres fóssim sanats (cf. Is 53, 4-5), i encara ens ha rescatat de la maledicció, fent-se ell mateix per amor nostre maledicció (cf. Gl 3, 13), i va trobar una mort extremadament ignominiosa per tornar-nos a una vida gloriosa.
No es va contentar de cridar-nos des de la mort a la vida, sinó que, a més, ens va fer partícips de la seva mateixa divinitat i ens té preparada una glòria eterna que supera en grandesa qualsevol valoració humana.
Què, doncs, podrem donar al Senyor per tot allò que ens ha donat? (cf. Sal 115, 12). Ell és tan bon que no exigeix ni tan sols el contraprest: es contenta, en canvi, que li retornem amb el nostre amor.
Quan penso en tot això, em quedo com si fos terroritzat i estupefact per por que, a causa de la meva lleugeresa d'ànim o de preocupacions de poca importància, s'afebleixi en mi l'amor de Déu i fins i tot esdevingui motiu de vergonya i deshonra per a Crist.
Dels «Reglaments més amplis» de sant Basili el Gran, bisbe