Feu, per favor, molta atenció, fills meus: el tresor del cristià no és a la terra, sinó al cel. El nostre pensament, per tant, ha de dirigir-se on és el nostre tresor. Aquesta és la bella tasca de l'home: pregar i estimar. Si pregueu i estimeu, aquí teniu, aquesta és la felicitat de l'home a la terra.
La pregària no és res més que la unió amb Déu. Quan algú té el cor pur i unit a Déu, és pres per una certa suavitat i dolçor que embriaga, és purificat per una llum que es difon misteriosament al seu voltant. En aquesta unió íntima, Déu i l'ànima són com dos trossos de cera fusionats, que ningú no pot separar més.  
Com és bella aquesta unió de Déu amb la seva petita criatura! És una felicitat que no es pot comprendre. Nosaltres érem esdevinguts indignes de pregar. Però Déu, en la seva bondat, ens ha permès de parlar amb ell. La nostra pregària és encens per a ell, de tota manera agradable.
Fills meus, el vostre cor és petit, però la pregària l'expandeix i el fa capaç d'estimar Déu. La pregària ens fa pregojar el cel, com una cosa que baixa a nosaltres del paradís. No ens deixa mai sense dolçor. De fet, és mel que escorre a l'ànima i fa que tot sigui dolç.
En la pregària ben feta, els dolors es dissolen com la neu al sol. També això ens dona la pregària: que el temps passi amb tanta velocitat i tanta felicitat de l'home que no se n'adverteix més la seva llargada. Escolteu: quan era pare de família de Bresse, havent de substituir durant un cert temps els meus germans en el sacerdoci, gairebé tots malalts, em trobava sovint a recórrer llargs trams de camí; llavors pregava el bon Déu, i el temps, sigueu-ne segurs, no em semblava mai llarg.
Hi ha algunes persones que s'enfonsen completament en la pregària com un peix a l'ona, perquè són totes dedicades al bon Déu. No hi ha cap divisió en el seu cor. Com estimo aquestes ànimes generoses! Sant Francesc d'Assís i santa Coleta veien el nostre Senyor i parlaven amb ell de la manera que nosaltres ens parlem els uns als altres.
Nosaltres, en canvi, quantes vegades venim a l'església sense saber què hem de fer o demanar! Tanmateix, cada vegada que anem a trobar algú, sabem bé per què hi anem. Fins i tot n'hi ha alguns que semblen dir això al bon Déu: «Només tinc dues paraules per dir-te, així m'ho acabaré aviat i me'n marxo de tu». Jo penso sempre que, quan venim a adorar el Senyor, obtindríem tot allò que demanem, si preguéssim amb fe prou viva i amb cor totalment pur.

Sant Joan Maria Vianney, sacerdot, Cura d'Ars