L'amor de Déu no és un acte imposat a l'home des de l'exterior, sinó que neix espontani del cor com altres béns que responen a la nostra naturalesa. No hem après d'altres ni a gaudir de la llum, ni a desitjar la vida, ni molt menys a estimar els nostres pares o els nostres educadors. Així doncs, i fins i tot molt més, l'amor de Déu no deriva d'una disciplina externa, sinó que es troba en la mateixa constitució natural de l'home, com una llavor i una força de la mateixa natura. L'esperit de l'home té en si la capacitat i també la necessitat d'estimar.
L'ensenyament fa prendre consciència d'aquesta força, ajuda a conrear-la amb diligència, a alimentar-la amb ardor i a portar-la, amb l'ajuda de Déu, fins a la seva màxima perfecció. Vós heu intentat seguir aquest camí. Mentrestant que us n'hi fem mèrit, volem contribuir, amb la gràcia de Déu i per les vostres pregàries, a fer cada vegada més viva aquesta espurna d'amor diví, amagada en vós per la potència de l'Esperit Sant.
Diguem en primer lloc que hem rebut anteriorment la força i la capacitat d'observar tots els mandaments divins, de manera que no els suportem a contracor com si de nosaltres se'ns exigís alguna cosa superior a les nostres forces, ni estem obligats a pagar més del que ens ha estat atorgat. Quan, doncs, fem un bon ús d'aquestes coses, condueixem una vida rica en tota virtut, mentre que, si en fem un mal ús, caiem en el vici.
De fet, la definició del vici és aquesta: mal ús i alien dels precets del Senyor de la facultat que ell ens ha donat per fer el bé. En canvi, la definició de la virtut que Déu vol de nosaltres és: bon ús de les mateixes capacitats, que deriva de la bona consciència segons el mandat del Senyor.
La regla del bon ús val també per al do de l'amor. En la mateixa nostra constitució natural posem possessió d'aquesta força d'estimar, encara que no puguem demostrar-la amb arguments externs, però cadascú de nosaltres pot experimentar-la per si mateix i en si mateix. Nosaltres, per instint natural, desitgem tot allò que és bo i bell, encara que no a tots semblin bones i belles les mateixes coses. De la mateixa manera sentim en nosaltres, encara que en formes inconscients, una especial disposició cap a aquells que ens són propers per parentiu o per convivència, i espontàniament abraçem amb sincer afecte aquells que ens fan el bé.
Ara, què hi ha de més admirable que la bellesa divina? Quin pensament és més agradable i més suau que la magnificència de Déu? Quin desig de l'ànima és tan vehement i fort com aquell infós per Déu en una ànima purificada de tot pecat i que diu amb sincer afecte: Sóc ferida per l'amor? (cf. Ct 2, 5). Inefables i inenarrables són, doncs, els esplendors de la bellesa divina.

Sant Basili el Gran, bisbe