Educar amb amor és recompensat

Si volem mostrar-nos com a amics del ver bé dels nostres alumnes, i obligar-los a fer el seu deure, cal que no us oblideu mai que representeu els pares d'aquesta estimada joventut, que sempre ha estat objecte tendre de les meves ocupacions, dels meus estudis, del meu ministeri sacerdotal i de la nostra Congregació salesiana. Per tant, si sereu veritables pares dels vostres alumnes, cal que en tingueu també el cor; i no recórregueu mai a la repressió o al càstig sense raó i sense justícia, i només de la manera de qui s'hi adapta per força i per complir un deure.

Quantes vegades, fills meus estimats, en la meva llarga carrera he hagut de persuadir-me d'aquesta gran veritat! És cert que és més fàcil irritar-se que tenir paciència: amenaçar un nen que persuadir-lo: diria fins i tot que és més còmode per a la nostra impaciència i per a la nostra superbia castigar els que es resisteixen, que corregir-los suportant-los amb fermesa i amb benignitat. La caritat que us recomano és aquella que exercia sant Pau envers els fidels de nou convertits a la religió del Senyor, i que sovint el feien plorar i suplicar quan els veia menys docils i corresponents al seu zel.

Difícilment, quan es castiga, es conserva aquella calma, que és necessària per allunyar tot dubte que s'actua per fer sentir la pròpia autoritat, o per desfogar la pròpia passió.

Considerem com a nostres fills aquells sobre els quals hem d'exercir algun poder. Posem-nos gairebé al seu servei, com Jesús que va venir per obeir i no per comandar, avergonyint-nos d'aquelles coses que poguessin tenir en nosaltres l'aire de dominadors; i no els dominem sinó per servir-los amb major plaer. Així feia Jesús amb els seus apòstols, tolerant-los en la seva ignorància i rudesa, en la seva poca fidelitat, i en tractar els pecadors amb una familiaritat i intimitat que produïa en alguns l'estupor, en altres gairebé l'escàndol, i en molts la santa esperança d'obtenir el perdó de Déu. Per això ens va dir que aprenguéssim d'ell a ser mansos i humils de cor (Mt 11,29).

Des del moment que són els nostres fills, allunyem tota còlera quan hem de reprimir els seus falts, o almenys modereu-la de manera que sembli totalment sufocada. Cap agitació de l'ànima, cap menyspreu als ulls, cap injúria als llavis; però sentim la compassió pel moment, l'esperança per al futur, i llavors sereu els veritables pares i fareu una veritable correcció.
En certs moments molt greus, és més útil una recomanació a Déu, un acte d'humilitat a ell, que una tempesta de paraules, les quals, si d'una banda no produeixen sinó mal en qui les sent, de l'altra banda no aporten avantatge a qui les mereix.

Recordeu que l'educació és cosa del cor, i que Déu sol n'és el senyor, i nosaltres no podrem aconseguir res, si Déu no ens n'ensenya l'art, i no ens n'posa a les mans les claus.
Estudiem-nos a fer-nos estimar, a insinuar el sentiment del deure i del sant temor de Déu, i veurem amb admirable facilitat obrir-se les portes de tants cors i unir-se a nosaltres per cantar les lloances i les beneïcions d'aquell que volé fer-se el nostre model, el nostre camí, el nostre exemple en tot, però especialment en l'educació de la joventut.

Sant Joan Bosco