Fets, celebreu com cal, amb gran fervor d'esperit, l'Advend del Senyor, amb viva alegria per la donació que us és feta i amb profunda agraïment per l'amor que us és demostrat.
No mediteu, però, només sobre la primera venuda del Senyor, quan ell entrà al món per cercar i salvar allò que era perdut, sinó també sobre la segona, quan tornarà per unir-nos a si per sempre.
Feu objecte de contemplació la doble visita del Crist, reflexionant sobre allò que ens ha donat en la primera i sobre allò que ens ha promès per a la segona.
«Ha arribat, en efecte, el moment», germans, «en què comença el judici a partir de la casa de Déu» (1 Pt 4, 17). Però quin serà el destí d'aquells que actualment rebutgen aquest judici? Qui, en efecte, s'escapa del judici present en què el príncep d'aquest món és expulsat, esperi, o, més aviat, temi el Jutge futur del qual serà expulsat juntament amb el seu príncep. Si, en canvi, nosaltres ens sotmetem ja ara al deure de judici, estem segurs, i «esperem com a salvador el Senyor Jesucrist, el qual transfigurarà el nostre miserable cos per conformar-lo al seu cos glorios» (Fil 3, 20b-21a). «Aleshores els justs brillaran com el sol al regne del seu Pare» (Mt 13, 43).
«El Salvador transfigurarà» amb la seva venuda «el nostre miserable cos per conformar-lo al seu cos glorios» només si abans trobarà renovat i conformat en la humilitat al seu el nostre cor. Per això diu: «Apreneu de mi, que sóc dolç i humil de cor» (Mt 11, 29). Considereu en aquestes paraules la doble espècie de humilitat, la de coneixement i la de voluntat. Aquesta última aquí és anomenada humilitat de cor. Amb la primera coneixem el nostre res, com dedueixem de l'experiència de nosaltres mateixos i de la nostra feblesa. Amb la segona rebutgem la glòria frívola del món. Aprenem la humilitat del cor d'aquell que «es va despullar de si mateix, assumint la condició de servent» (Fil 2, 7), d'aquell que, quan fou requerit per ser fet rei, fugí; en canvi, quan fou cercat per ser cobert d'ultratges i condemnat a la ignomínia i al suplici de la creu, s'ofereix de pròpia voluntat espontània.

Dels «Discursos» de sant Bernat, abat