Església «catòlica»: aquest és, de fet, el nom propi d'aquesta santa mare nostra, que és veritablement també l'esposa del Senyor nostre Jesucrist, Fill unigènit de Déu. Està escrit, de fet: «Crist va estimar l'Església i es va entregar per ella» (Ef 5, 25), i tot el que segueix. Porta en si la figura i la imatge de la Jerusalem d'allà dalt, que és lliure i mare de tots nosaltres (cf. Gal 4, 26). Ella primer havia estat estèril, però ara és mare d'una nombrosa descendència.
Déu havia repudiat l'anterior, mentre en la segona, és a dir, en la catòlica, va establir primer els apòstols, com afirma Pau, segon els profetes, tercer els doctors, després les autoritats, finalment els dons de les curacions, les ajudes, els governs, els gèneres de llengües (cf. 1 Cor 12, 28), i tota mena de virtuts: saviesa i intel·ligència, templança i justícia, misericòrdia i benevolència i finalment paciència invencible davant les persecucions. Aquesta Església, mitjançant les armes de la justícia a dreta i a esquerra, en la glòria i en la deshonra, en les persecucions i en les proves, va coronar els sants màrtirs amb corones entrellaçades amb els diversos i múltiples flors del patiment. Ara, en canvi, en temps de pau, per gràcia de Déu rep els honors deguts dels reis i d'homes d'altíssima categoria, i finalment de tota classe i condició d'homes. I mentre els reis dels pobles, escampats en diversos llocs, tenen límits en el seu poder, la santa Església catòlica és l'única que per tot l'orbe gaudeix d'un poder sense límits. Déu, de fet, com està escrit, va posar la pau com el seu límit (cf. Sal 147, 14).
Permanent dins d'aquesta santa Església catòlica i formats pels seus preceptes i les seves lleis de salvació, nosaltres posseïrem el regne dels cels, amb l'herència de la vida eterna, per a la qual estem disposats a suportar qualsevol cosa del Senyor. El nostre objectiu, de fet, no és una cosa menyspreable, perquè tendim a la vida eterna. Per això en la professió de la fe ens s'ensenya a creure, a més de «en la resurrecció de la carn» és a dir dels morts, també «en la vida eterna», que ha de ser l'objectiu de tots els esforços del cristià.
Per tant, la vida, en la seva mateixa realitat i veritat, és el Pare que com una font vessa sobre tots nosaltres els seus dons celestials. És la seva bondat infinita que ens comunica també a nosaltres, homes, els béns divins de la vida eterna.

Sant Ciril·le de Jerusalem, bisbe