Pere és la guia de tots els sacerdots i pastors de Crist

Tra tots els homes, només Pere és escollit per ser el primer a cridar totes les nacions a la salvació i per ser el cap de tots els apòstols i de tots els Pares de l'Església. Al poble de Déu hi ha molts sacerdots i pastors, però la veritable guia de tots és Pere, sota la suprema guàrdia de Crist. Estimats, Déu s'ha dignat a fer que aquest home participi del seu poder en mesura gran i admirable. I si ha volgut que també els altres prínceps de l'Església tinguessin alguna cosa en comú amb ell, sempre és per mitjà seu que transmet als altres allò que no els ha negat.

A tots els apòstols, el Senyor demana què pensen els homes d'ell, i tots donen la mateixa resposta, fins que aquesta continua sent l'expressió ambigua de la comuna ignorància humana. Però quan els apòstols són interrogats sobre la seva opinió personal, llavors el primer a professar la fe en el Senyor és aquell que és primer també en la dignitat apostòlica.

El diu: «Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu»; i Jesús li respon: «Beneït ets tu, Simó, fill de Jonàs, perquè ni la carn ni la sang te l'han revelat, sinó el meu Pare que està als cels» (Mt 16,16-17). Això significa: ets beneït perquè el meu Pare t'ha ensenyat, i no t'has deixat enganyar per opinions humanes, sinó que has estat instruït per una inspiració celestial. La meva identitat no te l'ha revelada la carn i la sang, sinó aquell del qual jo sóc el Fill unigènit. Jesús continua: «I jo et dic»: és a dir, com el meu Pare t'ha revelat la meva divinitat, així jo et manifesto la teva dignitat. «Tu ets Pere». Això significa que si jo sóc la pedra inviolable, la pedra angular que ha fet dels dos un sol poble (cf. Ef 2,14. 20), el fonament que ningú pot substituir, tu també ets pedra, perquè la meva força et fa sòlid. Així, la meva prerrogativa personal et és comunicada també a tu per participació. «I sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes de l'infern no prevaleuran contra ella» (Mt 16,18). És a dir, sobre aquest sòlid fonament vull construir el meu temple etern. La meva Església, destinada a elevar-se fins al cel, haurà de recolzar-se sobre la solidesa d'aquesta fe.

Les portes de l'infern no poden impedir aquesta professió de fe, que escapa fins i tot als llaços de la mort. Ella és, en efecte, paraula de vida, que eleva al cel qui la profereix i enfonsa a l'infern qui la nega. És per això que a sant Pere se li diu: «A tu et donaré les claus del regne dels cels, i tot el que lliguis a la terra estarà lligat als cels, i tot el que deslliguis a la terra estarà deslligat als cels» (Mt 16,19). Certament, el dret d'exercir aquest poder ha estat transmès també als altres apòstols, aquest decret constitutiu ha passat a tots els prínceps de l'Església. Però no sense raó s'ha entregat a un sol allò que havia de ser comunicat a tots. Aquest poder, en efecte, és confiat personalment a Pere, perquè la dignitat de Pere supera la de tots els caps de l'Església.

Sant Lleó el Gran