Colui que vol realment honrar la passió del Senyor ha de mirar amb els ulls del cor Jesús Crucificat, de manera que reconegui a la seva carn la pròpia carn.
Tremi la criatura davant del suplici del seu Redemptor. Es trenquin les pedres dels cors infidels, i surtin fora, arrossegant tot obstacle, aquells que jacien a la tomba. Apareguin ara mateix a la ciutat santa, és a dir, a l'Església de Déu, els senyals de la futura resurrecció i, allò que un dia ha de verificar-se als cossos, es compleixi ara als cors.
A ningú, encara que sigui dèbil i inerm, se li nega la victòria de la creu, i no hi ha home al qual no porti socors la mediació de Crist. Si va ser útil a molts que infierien contra ell, quin benefici més gran aportarà a aquells que s'hi dirigeixen!
L'ignorància de la incredulitat ha estat esborrada. S'ha reduït la dificultat del camí. El sagrat sang de Crist ha apagat el foc d'aquella espasa, que barrava l'accés al regne de la vida. Les tenebres de la nit antiga han cedit el lloc a la veritable llum.
El poble cristià és convidat a les riqueses del paradís. Per a tots els batejats s'obre el pas per al retorn a la pàtria perduda, llevat que algú vulgui tancar-se per si mateix aquella via, que es va obrir a la fe del lladre.
Procurem que les activitats de la vida present no creïn en nosaltres ni massa ansietat ni massa presumpció, fins al punt d'anul·lar l'emprenyament de conformar-nos al nostre Redemptor, en la imitació dels seus exemples. Res, en efecte, va fer o patir sinó per la nostra salvació, perquè la virtut, que era en el Cap, fos posseïda també pel Cos.
«El Verbo es va fer carn i va venir a habitar entre nosaltres» (Jn 1, 14), sense deixar ningú privat de la misericòrdia, excepte qui es nega a creure. I com podrà romandre fora de la comunió amb Crist qui acull aquell que ha pres la seva mateixa natura i és regenerat pel mateix Esperit, per obra del qual Crist va néixer? Qui no el consideraria de la nostra condició humana, sabent que a la seva vida hi havia lloc per a l'ús del menjar, per al descans, el son, les ansietats, la tristesa, la compassió i les llàgrimes?
Justament perquè aquesta nostra natura havia de ser curada de les ferides antigues i purificada de la femta del pecat, l'Unigènit Fill de Déu es va fer també Fill de l'home i va reunir en si mateix autèntica natura humana i plenesa de divinitat.
És cosa nostra allò que va jacre exanimat al sepulcre, que ha resuscitat el tercer dia, que ha pujat per damunt de totes les alçades a la dreta de la majestat del Pare. N'ens segueix que, si caminem pel camí dels seus manaments i no ens avergonyim de confessar allò que, en la humilitat de la carn, ell ha operat per la nostra salvació, també nosaltres serem partícips de la seva glòria. S'complirà llavors segurament allò que ell ha anunciat: «Qui em reconegui davant dels homes, jo també el reconeixeré davant el meu Pare, que és als cels» (Mt 10, 32).

Dels «Discursos» de sant Lleó el Gran, papa