Jesús prega per nos com a nostre sacerdot, prega en nos com a nostre cap, és pregat per nos com a nostre Déu

Déu no podia atorgar als homes un don més gran que aquest: constituir-los cap el seu mateix Verb, per mitjà del qual va crear l'univers. Ens va unir a ell com a membres, de manera que ell fos Fill de Déu i fill de l'home, únic Déu amb el Pare, un mateix home amb els homes.

Per tant, quan adrecem a Déu la nostra pregària, no hem de separar d'ell el Fill, i quan prega el cos del Fill, aquest no ha de considerar-se separat del cap. D'aquesta manera, la mateixa persona, és a dir, l'únic Salvador del cos, el Senyor nostre Jesucrist, Fill de Déu, serà qui prega per nosaltres, prega en nosaltres, és pregat per nosaltres.

Prega per nosaltres com a nostre sacerdot, prega en nosaltres com a nostre cap, és pregat per nosaltres com a nostre Déu.
Reconeixem, doncs, tant les nostres veus en ell, com també la seva veu en nosaltres. I quan, especialment en les profecies, trobem alguna cosa que sona com a humiliació, en relació amb el Senyor Jesucrist, i per això no ens sembla digna de Déu, no hem de tenir por d'atribuir-la a ell, que no va dubtar a unir-se a nosaltres, tot i ser el senyor de tota la creació, perquè per mitjà d'ell van ser fetes totes les criatures.
Per això nosaltres mirem la seva grandesa divina quan sentim proclamar: «En el principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i el Verb era Déu. Ell era en el principi amb Déu: tot ha estat fet per mitjà d'ell, i sense ell no s'ha fet res» (Jn 1, 1-3). En aquest pas ens és donat contemplar la divinitat del Fill de Déu, tan excel·lent i sublim que supera qualsevol criatura més noble.

En altres passatges de l'Escriptura, en canvi, sentim que ell gimeix, prega, dona lloa a Déu. Doncs, ens és difícil atribuir-li aquestes paraules. La nostra ment s'esforça a baixar immediatament de la contemplació de la seva divinitat al seu estat de profunda humiliació. Tenim gairebé por d'ofendre Crist, si referim a la seva humanitat les paraules que ell diu. Abans adreçàvem a ell la nostra súplica, pregant-lo com a Déu. Per això restem perplexos davant d'aquestes expressions i ens vindria de canviar-les. Però en l'Escriptura no es troba res que no li sigui adequat i que no permeti falsar la seva identitat.
Es desperti, doncs, el nostre ànim i rompi ferm en la seva fe. Tingui present que aquell que poc abans contemplava en la seva natura de Déu, ha assumit la natura de servent. Ha esdevingut semblant als homes, i «aparegut en forma humana, s'humilià a si mateix, fent-se obedient fins a la mort» (Flp 2, 7-8). A més, va voler fer seves, mentre penjava de la creu, les paraules del salm: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Sal 21, 1).

És pregat, doncs, per la seva natura divina, prega en la natura de servent. Hi trobem el creador, aquí aquell que és creat. Ell, immutable, assumeix la criatura, que havia de ser mutada, i fa de nosaltres amb ell mateix un sol home: cap i cos.

Per això nosaltres preguem ell, per mitjà d'ell i en ell; diem amb ell i ell diu amb nosaltres.

Sant Agustí