La potència de la fe dels màrtirs ha vençut els dimonis

A la festa de Pasqua, la resurrecció del Senyor va ser per a nosaltres motiu de gran goig. Així, ara és causa d'inefable alegria la seva ascensió al cel. Avui, de fet, recordem i celebrem el dia en què la nostra pobra naturalesa va ser elevada en Crist fins al tron de Déu Pare, per sobre de totes les milícies celestials, per sobre de totes les jerarquies angelicals, per sobre de l'altitud de totes les potestats. Tota l'existència cristiana es fonamenta i s'eleva sobre una sèrie arcana d'accions divines, per les quals l'amor de Déu revela més plenament tots els seus prodigis. Tot i que es tracta de misteris que transcendeixen la percepció humana i que inspiren un profund temor reverencial, per això no es veu minvada la fe, no vacil·la l'esperança ni s'escalfa la caritat.

Creure sense vacil·lar en allò que escapa a la vista material i fixar el desig allà on no es pot arribar amb la mirada, és força de cors veritablement grans i llum d'ànimes fermes. D'altra banda, com podria néixer en els nostres cors la caritat, o com podria l'ésser humà ser justificat mitjançant la fe, si el món de la salvació hagués de consistir només en aquelles coses que cauen sota els nostres sentits?

Per això, allò que era visible del nostre Redemptor ha passat als ritus sacramentals. Perquè la fe resultés més autèntica i ferma, a l'observació directa ha succeït el magisteri, la cui autoritat haurien de seguir ara els cors dels fidels, il·luminats per la llum suprema.

Aquesta fe va créixer amb l'ascensió del Senyor i va ser feta encara més sòlida pel do de l'Esperit Sant. No van aconseguir eliminar-la amb el seu espant ni les cadenes, ni la presó, ni l'exili, ni la fam o el foc, ni les mossegades de les bèsties, ni els suplicis més refinats, enginyats per la crueltat dels persecutors. Per aquesta fe, en tot el món, han lluitat fins a vessar la sang, no només homes, sinó també dones; no només infants, sinó també delicades noies. Aquesta fe ha posat en fugida els dimonis, ha vençut les malalties, ha ressuscitat els morts.

Els mateixos sants apòstols, malgrat la confirmació de nombrosos miracles i tot i haver estat instruïts per tants discursos, s'havien deixat atemorir per la tremenda passió del Senyor i havien acollit, no sense vacil·lació, la realitat de la seva resurrecció. Però després van saber treure tant de profit de l'ascensió del Senyor, que van transformar en goig tot allò que abans els havia causat temor. La seva ànima estava tota dirigida a contemplar la divinitat del Crist, assegut a la dreta del Pare. Ja no estaven impedits, per la presència visible del seu cos, de fixar la mirada de la ment en el Verbe, que, tot i descendir del Pare, no l'havia mai abandonat, i, tot i tornar al Pare, no s'havia allunyat dels discípols.

Just aleshores, o estimats, el Fill de l'home es va donar a conèixer de la manera més sublim i més santa com a Fill de Déu, quan va entrar en la glòria de la majestat del Pare, i va començar de manera inefable a fer-se més present per la seva divinitat, ell que, en la seva humanitat visible, s'havia fet més distant de nosaltres.

Aleshores la fe, més il·luminada, va estar en condicions de percebre en mesura cada vegada més gran la identitat del Fill amb el Pare, i va començar a no tenir més necessitat de tocar en Crist aquella substància corporal, segons la qual és inferior al Pare. De fet, tot i que en el Crist glorificat roman la naturalesa del cos, la fe dels creients era conduïda a aquella esfera on hauria pogut tocar l'Unigènit igual al Pare, ja no per contacte físic, sinó per la contemplació de l'esperit.

Sant Lleó el Gran, papa