No hem de fer la nostra voluntat, sinó la de Déu. És una gràcia que el Senyor ens ha ensenyat a demanar cada dia en la pregària. Però és una contradicció pregar que es faci la voluntat de Déu, i després, quan ell ens crida i ens convida a sortir d'aquest món, mostrar-nos reluctants a obeir el comandament de la seva voluntat! Ens obstinem i ens retirem com a servents tercs. Som presa de por i dolor en pensar que hem de comparèixer davant la cara de Déu. I al final sortim d'aquesta vida no de bon grat, sinó perquè som forçats i a força. Exigem més honors i premis a Déu després de trobar-lo amb tanta mala voluntat!
Però llavors, demano jo, per què preguem i demanem que vingui el regne dels cels, si continua agradant-nos la presó de la terra? Per què amb freqüents súpliques demanem i supliquem insistentment que s'acceleri el temps del regne, si després covem a l'ànima majors desitjos i ganes de servir aquí baix el dimoni en lloc de regnar amb Crist?
Atès que el món odia el cristià, per què estimes qui t'odia i no segueixis més aviat Crist, que t'ha redimit i t'estima? Joan en una de les seves cartes crida per exhortar-nos a no estimar el món, seguint els desitjos de la carn. «No estimis ni el món», ens diu, «ni les coses del món! Si algú estima el món, l'amor del Pare no és en ell; perquè tot allò que és en el món, la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la superbia de la vida, no ve del Pare, sinó del món.
I el món passa amb la seva concupiscència; però qui fa la voluntat de Déu roman per sempre!» (1 Jn 2, 15-17). Més aviat, germans caríssims, amb ment serena, fe inquebrantable i ànima gran, estem disposats a fer la voluntat de Déu. Expulsem la por de la mort, pensem en la immortalitat que ella inaugura. Mostrem amb els fets allò que creiem ser.
Hem de considerar i pensar sovint que hem renunciat al món i que, entretant, ens hi trobem aquí baix només com a hostes i pelegrins. Acceptem amb goig el dia que assigna cadascú de nosaltres a la nostra veritable llar, el dia que, després d'haver-nos alliberat d'aquests llaços del segle, ens retorna lliures al paradís i al regne etern. Qui, trobant-se lluny de la pàtria, no s'afanyaria a tornar-hi? La nostra pàtria no és sinó el paradís. Allà ens espera un gran nombre dels nostres éssers estimats, ens desitgen els nostres pares, els germans, els fills en companyia festiva i gojosa, segurs ara de la seva felicitat, però encara tremolosos per la nostra salvació. Veure'ls, abraçar-los tots: quina alegria comuna per a ells i per a nosaltres! Quina delícia en aquell regne celestial no temer mai més la mort; i quina felicitat viure per sempre!
Allà hi ha el glorios cor dels apòstols, la schiera exultant dels profetes; allà l'exèrcit innumerable dels màrtirs, coronats de glòria per haver guanyat en les lluites i resistit en els torments; les verges triomfants, que van vèncer la concupiscència de la carn i del cos amb la virtut de la continència; allà són recompensats els misericordiosos, que exerceixen la beneficència, alimentant i ajudant de diverses maneres els pobres, i així observen els preceptes del Senyor i, amb les riqueses terrenals, es procuren els tresors celestials. Afanyem-nos amb tot l'entusiasme a assolir la companyia d'aquests benaurats. Déu vegi aquest nostre pensament; aquest propòsit de la nostra ment, de la nostra fe, el contempli Crist, el qual assignarà, en el seu amor, premis majors a aquells que hagin tingut d'ell un desig més ardent.

Del tractat «Sobre la mort» de sant Ciprià, bisbe i màrtir