Elisabetta començà aviat a distinguir-se en virtut i santedat de vida. Ella havia consolat sempre els pobres, però des que va fer construir un hospital al costat d'un seu castell, i hi va recollir els malalts de tota mena, des d'aleshores es va dedicar plenament a la cura dels necessitats.
Distribuïa amb amplitud els dons de la seva beneficència no només a aquells que en feien petició al seu hospital, sinó en tots els territoris dependents del seu marit. Va arribar al punt de destinar en beneficència els ingressos dels quatre principats del seu marit i de vendre objectes de valor i vestits preuats per distribuir-ne el preu als pobres.
Havia pres l'hàbitud de visitar tots els seus malalts personalment, dues vegades al dia, al matí i a la tarda. Es va ocupar directament dels més repugnants. Va alimentar-ne alguns, a d'altres va procurar-los un llit, d'altres va portar-los sobre els seus propis espatlles, prodigant-se sempre en tota activitat de bé, sense posar-se, però, per això en conflicte amb el seu marit.
Després de la mort d'ell, tendint a la més alta perfecció, em va demanar amb moltes llàgrimes que li permetés demanar l'elemòsia de porta en porta.
Un Divendres Sant, quan els altars són despullats, posant les mans sobre l'altar en una capella del seu castell, on havia acollit els Franciscans, en presència d'alguns íntims, va renunciar a la pròpia voluntat, a totes les vanitats del món i a tot allò que en l'Evangeli el Salvador ha aconsellat deixar. Fet això, tement de poder ser reabsorbida pel soroll del món i per la glòria humana, si es quedava en els llocs on havia viscut juntament amb el marit i on era tan ben voluda i estimada, va voler seguir-me a Marburg, encara que jo no ho volgués. Allà va construir un hospital on va recollir els malalts i els invàlids i va servir a la seva taula els més miserables i els més desvalguts.
Afirmo davant Déu que rarament he vist una dona tan contemplativa com Elisabetta, que tot i així era dedicada a moltes activitats. Alguns religiosos i religioses van constatar molt sovint que, quan ella sortia de la seva pregària privada, emanava del rostre un admirable esplendor i que dels seus ulls sortien com uns raigs de sol.
Abans de la mort en vaig escoltar la confessió i li vaig demanar què caldria fer dels seus béns i de les supèrquies. Em va respondre que tot allò que semblava propietat seva era dels pobres i em va demanar que els distribuís tot, excepte una túnica de poc valor amb què estava vestida, i en la qual va voler ser enterrada. Fet això, va rebre el Cos del Senyor. Després, fins a la tarda, sovint tornava sobre totes les coses belles que havia sentit en la predicació. Finalment va recomanar a Déu, amb moltíssima devoció, tots aquells que li estaven al voltant, i va expirar com si s'adormís dolçament.

De la «Carta» escrita per Conrad de Marburg, director espiritual de santa Elisabet d'Hongria