Diu diu: «No heu donat força a les ovelles febles, no heu curat les malaltes» (Ez 34, 4). Parla als pastors dolents, als pastors falsos, als pastors que busquen els seus interessos, no els de Jesucrist, que són molt sol·lícits dels guanys del seu ofici, però que no tenen cap cura del ramat, i no refilen qui està malalt.

Atès que es parla de malalts i d'infermes, tot i que sembla que es tracti de la mateixa cosa, es podria admetre una diferència. En efecte, a considerar bé les paraules en si mateixes, malalt és pròpiament qui ja ha estat tocat pel mal, mentre que inferme és qui no és ferm i per tant només és feble.

Per a qui és feble cal temer que la temptació l'assalti i l'abat. El malalt, en canvi, ja està afectat per alguna passió, i aquesta li impedeix d'entrar pel camí de Déu, de sotmetre's al jou de Crist.

Alguns homes, que volen viure bé i ja han fet la proposta de viure virtuosament, tenen menor capacitat de suportar el mal que disponibilitat per fer el bé. Ara bé, és propi de la virtut cristiana no només operar el bé, sinó també saber suportar els mals. Per tant, aquells que semblen fervents en fer el bé, però no volen o no saben suportar els patiments que s'acosten, són infermes, és a dir, febles. Però qui estima el món per alguna volunta insana i s'allunya fins i tot de les mateixes obres bones, ja ha estat vençut pel mal i és malalt. La malaltia el fa com si fos privat de forces i incapaç de fer res de bo. Aquesta era, a l'ànima, aquella persona paralítica que no va poder ser introduïda davant del Senyor. Aleshores, aquells que el transportaven van descobrir el sostre i d'allà el van baixar. Tu també has de comportar-te com si volguessis fer la mateixa cosa al món interior de l'home: descobrir el seu sostre i dipositar davant del Senyor l'ànima mateixa paralítica, debilitada en tots els membres i incapaç de fer obres bones, oprimida pels seus pecats i patint per la malaltia de la seva concupiscència.

El metge hi és, és amagat i està dins del cor. Aquest és el veritable sentit ocult de l'Escriptura que cal explicar. Per tant, si et trobes davant un malalt rinxat en els membres i afectat per una paràlisi interior, per fer-lo arribar al metge, obre el sostre i fes baixar el paralític, és a dir, fes-lo entrar en si mateix i revela-li allò que està amagat als plecs del seu cor. Mostra-li el seu mal i el metge que ha de curar-lo.

A qui descuida de fer això, heu sentit quina reprimenda se li adreça? Aquesta: «No heu donat força a les ovelles febles, no heu curat les malaltes, no heu embenat les ferides» (Ez 34, 4). El ferit del qual es parla aquí és, com ja hem dit, qui es troba com si estigués terroritzat pels assalts de la temptació. La medicina que s'ha d'oferir en aquest cas està continguda en aquestes paraules consoladores: «Déu és fidel i no permetrà que siguem temptats més enllà de les nostres forces, però amb la temptació ens donarà també la sortida i la força per suportar-la» (1 Cor 10, 13).

Sant Agustí, bisbe