Els cristians no es diferencien de la resta d'homes ni pel territori, ni per la llengua, ni per les costums de vida. De fet, no habiten ciutats particulars, ni fan servir cap llenguatge estrany, ni condueixen un gènere de vida especial. La seva doctrina no ha estat inventada per reflexió i investigació d'homes amants de les novetats, ni es recolzen, com alguns, sobre un sistema filosòfic humà.
Habiten ciutats tant gregues com bàrbares, com els toca, i tot i seguir en la vestimenta, en l'alimentació i en la resta de la vida les costums del lloc, es proposen una forma de vida meravellosa i, per admissió de tots, increïble. Cadascú habita la seva pàtria, però com a estrangers; participen en totes les activitats de bons ciutadans i accepten totes les càrregues com a forasters de pas. Qualsevol terra estrangera és pàtria per a ells, mentre que qualsevol pàtria és per a ells terra estrangera. Com tots els altres, es casen i tenen fills, però no exposen els seus nens. Tenen en comú la taula, però no el llit.
Viuen en la carn, però no segons la carn. Trascorren la seva vida a la terra, però la seva ciutadania és la del cel. Obeixen les lleis establertes, però, amb el seu mode de vida, són superiors a les lleis.
Estimen tothom i de tothom són perseguits. Són desconeguts i, no obstant això, condemnats. Són enviats a la mort, però amb això reben la vida. Són pobres, però enriqueixen molts. Manquen de tot, però ho troben tot en sobrerabundància. Són menyspreads, però en el menyspreu troben la seva glòria. Són atacats en la fama i, alhora, es fa testimoni de la seva justícia.
Són injuriats i beneeixen, són tractats amb ignomínia i hi responen amb honor. Tot i fer el bé, són castigats com a mals fets; i quan són castigats s'alegren, com si se'ls donés la vida. Els jueus fan la guerra, com a gent estrangera, i els pagans els persegueixen. Però els que els odien no saben dir el motiu de la seva inimitat.
En una paraula, els cristians són al món allò que és l'ànima al cos. L'ànima es troba en tots els membres del cos i també els cristians estan escampats pels pobles del món. L'ànima habita al cos, però no prové del cos. També els cristians habiten en aquest món, però no són del món. L'ànima invisible està reclosa en un cos visible, i també els cristians es veuen habitar al món, però el seu veritable culte a Déu roman invisible.
La carn, tot i no haver rebut cap injustícia, s'encapricha amb odi i fa la guerra a l'ànima, perquè aquesta li impedeix gaudir dels plaers sensuais; així també el món odia els cristians tot i no haver rebut cap injúria, només perquè aquests s'oposen al mal.
Malgrat ser odiada, l'ànima estima la carn i els seus membres, així també els cristians estimen els que els odien. L'ànima està tancada al cos, però ella, al seu torn, sosté el cos. També els cristians estan retenguts al món com en una presó, però són ells qui sostenen el món. L'ànima immortal habita en una tenda mortal, així també els cristians són com pelegrins en viatge entre coses corruptibles, però esperen la incorruptibilitat celestial.

De la Carta a Diògenes