Stimulat a tornar en mi mateix, sota la teva guia, vaig entrar a l'intimitat del meu cor, i ho vaig poder fer perquè t'has fet el meu auxili (cf. Sal 29, 11). Vaig entrar i vaig veure amb l'ull de la meva ànima, fos el que fos, una llum inalterable sobre el meu mateix interior i sobre la meva intel·ligència. No era una llum terrenal i visible que brilla davant la mirada de tot home. Diria encara poc si digués que era només una llum més forta que la comuna, o fins i tot tan intensa que penetrava tot. Era una altra llum, molt diferent de totes les llums del món creat. No estava per damunt de la meva intel·ligència com l'oli que flota sobre l'aigua, ni com el cel que s'estén per sobre la terra, sinó una llum superior. Era la llum que m'ha creat. I si jo em trobava sota d'ella, era perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum.
O eterna veritat i vera caritat i cara eternitat! Tu ets el meu Déu, a tu sospiro dia i nit. En conèixer-te, m'has elevat en alt perquè veiés el que calia veure i allò que sol no hauria mai pogut veure. Has ofuscat la feblesa de la meva vista, resplendent poderosament dins meu. Vaig tremolar d'amor i de terror. Em vaig trobar lluny, com en una terra estranya, on em semblava sentir la teva veu des de dalt que deia: «Jo sóc l'aliment dels forts, creix i em tindràs. Tu no em transformaràs en tu, com l'aliment del cos, sinó que seràs tu a ser transformat en mi».
Cercava la manera de procurar-me la força suficient per gaudir de tu, i no la trobava, fins que vaig abraçar el «Mediador entre Déu i els homes, l'home Jesucrist» (1 Tm 2, 5), «que és per damunt de tot, Déu benedicte pels segles» (Rm 9, 5). Ell em va cridar i va dir: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14, 6); i va unir aquell aliment, que jo no era capaç de prendre, al meu ésser, perquè «el Verbe es va fer carn» (Jn 1, 14).
Assí, la teva Saviesa, per mitjà de la qual has creat tot, es feia aliment de la nostra feblesa de nens.
Tard t'he estimat, bellesa tan antiga i tan nova, tard t'he estimat. I aquí estaves dins meu i jo era fora i allà et cercava. I jo, lleig, m'abocava sobre les coses belles que havies creat. Estaves amb mi i jo no era amb tu. Em tenien lluny de tu aquelles criatures, que, si no fossin en tu, ni tan sols existirien. M'has cridat, has cridat, has trencat la meva sordesa. M'has ofuscat, m'has llampat, i finalment has curat la meva ceguesa. Has exhalat sobre mi el teu perfum i l'he respirat, i ara et desitjo. T'he tastat i ara tinc gana i set de tu. M'has tocat i ara ardo de desig d'assolir la teva pau.

Sant Agustí, bisbe
De les «Confessions»