La pregària, o diàleg amb Déu, és un bé suprem. És, de fet, una comunió íntima amb Déu. Com els ulls del cos, veient la llum, en són il·luminats, així també l'ànima que s'estira cap a Déu és il·luminada per la llum inefable de la pregària. Ha de ser, per tant, una pregària no feta per costum, sinó que procedeix del cor. No ha de ser limitada a determinats temps o hores, sinó que ha de florir contínuament, de nit i de dia.
No cal, de fet, elevar el nostre ànim a Déu només quan esperem amb tot l'esperit a la pregària. Cal que, també quan estem ocupats en altres afers, sigui en la cura cap als pobres, sigui en les altres activitats, embellides potser per la generositat cap al proïsme, tinguem el desig i el record de Déu, perquè, sazonat per l'amor diví, com per sal, tot esdevingui un aliment molt gustós per al Senyor de l'univers. Podem gaudir contínuament d'aquest avantatge, sinó més aviat per tota la vida, si a aquest tipus de pregària dediquem el més possible del nostre temps.
La pregària és la llum de l'ànima, el ver coneixement de Déu, la mediadora entre Déu i l'home. L'ànima, elevada per mitjà seu en alt fins al cel, abraça el Senyor amb abraçades inefables. Com el nen, que plorant crida a la mare, l'ànima busca ardentment el llet diví, desitja que els seus desigs siguin exigits i rep dons superiors a tot ésser visible.
La pregària fa de missatgera augusta davant Déu, i al mateix temps fa feliç l'ànima perquè satisfà les seves aspiracions. Parlo, per tant, de la pregària autèntica i no de les paraules soles.
És un desig de Déu, un amor inefable que no prové dels homes, sinó que és produït per la gràcia divina. D'ella l'Apostol diu: No sabem pregar com cal, però l'Esperit mateix intercedeix per nosaltres amb gemecs inexpressibles (cf. Rm 8, 26b). Si el Senyor dona a algú aquest mode de pregar, és una riquesa a valorar, és un aliment celestial que sacia l'ànima; qui l'ha tastat s'encén de desig celestial pel Senyor, com d'un foc molt ardent que inflama la seva ànima.
Embellix la teva casa de modestia i humilitat mitjançant la pràctica de la pregària. Fes esplèndida la teva habitació amb la llum de la justícia; adorna les seves parets amb les bones obres com d'una capa d'or pur i en lloc dels murs i de les pedres precioses col·loca la fe i la magnanimitat sobrenatural, posant sobre tot, en alt sobre el fastigi, la pregària per al decor de tot el conjunt. Així prepara per al Senyor una digna llar, així l'acull en esplèndida reial seu. Ell et concedirà de transformar la teva ànima en temple de la seva presència.

Dels «Sermons» de sant Joan Crisòstom, bisbe