A la mort de Vratislav, els boemis li van donar com a successor el fill Venceslau. Per gràcia de Déu, aquest era exemplar en la pràctica de la fe. Beneficiava els pobres, vestia els nus, donava menjar als famolencs, acollia els pelegrins, tal com vol l'Evangeli. No tolerava que es fes injustícia a les vídues, estimava tots els homes, fos pobres o rics que fossin, auxiliava els ministres de Déu i embellí també moltes esglésies. Malgrat tot, va convertir-se en senyal de contradicció i d'odi en aquella cercle de boemis que estava encegat per l'ambició. Aquests van instigar el germà menor Boleslau dient-li: «El teu germà Venceslau trama amb la mare i els seus homes per matar-te».
Es va donar que un diumenge, festa dels sants Cosme i Damià, Venceslau es va portar a la ciutat d'AltBunzlau. Tenia, de fet, l' costum d'anar a les diverses ciutats quan hi havia celebracions particulars. Fins i tot no hi faltava mai quan es celebrava la dedicació de les esglésies.
Aquella vegada, doncs, després d'haver participat en el sacrifici eucarístic, volia tornar-se'n a Praga, però Boleslau el va retenir, amb intenció escandalosa, dient: «Per què vols marxar tan aviat, germà meu?».
L'endemà, a l'alba, van sonar les campanes per a l'ofici del matí.
Venceslau, en sentir-les, va exclamar: «Lloa a tu, Senyor, perquè m'has donat de viure fins a aquest dia». Boleslau, ja emboscada a la porta, el va arribar. Venceslau el va veure i li va dir: «Germà, fins ahir t'has mostrat amb mi com un humil servent!». Però l'altre, sota la suggestió del diable, que li pervertia el cor, amb l'espasa desgainada, li va respondre: «I ara vull convertir-me en millor». Així dient, el va colpejar al cap amb l'espasa. Venceslau, aleshores, mirant-lo a la cara, va cridar: «Però què fas, germà?», i agafant-lo el va llençar a terra. Però va arribar un dels consellers de Boleslau, que va colpejar Venceslau a una mà. Ferit a la mà, va abandonar la presa del germà i va fugir cap a l'església. Però dos altres malvats el van perseguir i el van matar a la porta. Un quart, finalment, el va travessar al flanc de banda a banda. Venceslau va exhalar immediatament l'últim alè, exclamant: En les teves mans, Senyor, recomano la meva ànima (cf. Sal 30, 6).

De la primera «Narració» paleoeslava
(Ed. M. Weingart, Praga 1934, 974-983)