Al temps de la venuda del nostre Salvador, va un temple diví sense cap comparació més glorios, més esplèndid i excel·lent que l'antic. Tant superior era la religió de Crist i de l'Evangeli al culte de l'antiga llei, i tant superior és la realitat en comparació amb la seva ombra, tant més noble és el temple nou respecte a l'antic.
Crec que es pot afegir una altra cosa. El temple era únic, el de Jerusalem, i el sol poble d'Israel hi oferia els seus sacrificis. Però després que l'Unigènit es va fer semblant a nosaltres, tot i ser «Déu i Senyor, la nostra llum» (Sal 117, 27), com diu l'Escriptura, el món sencer s'ha omplert d'edificis sagrats i d'innumerables adoradors que honren el Déu de l'univers amb sacrificis i encens espirituals. I això, penso, és el que Malachia va profetitzar de part de Déu: Jo sóc el gran Rei, diu el Senyor; gran és el meu nom entre les nacions, i en tot lloc s'ofereixen l'encens i l'oferta pura (cf. Ml 1, 11).
D'això es dedueix que la glòria de l'últim temple, és a dir, de l'Església, hauria estat més gran. A qui treballa amb esmero i esforç en la seva edificació, el Salvador li donarà com a don i regal celestial Crist, que és la pau de tots. Nosaltres, aleshores, per mitjà d'ell podrem presentar-nos al Pare en un sol Esperit (cf. Ef 2, 18). Ell mateix ho declara quan diu: Donaré la pau en aquest lloc i la pau de l'ànima en premi a qui concurri a aixecar aquest temple (cf. Ag 2, 9). Afegeix: «Us dono la meva pau» (Jn 14, 27). I quin avantatge ofereix aquesta a qui l'estimen, ho ensenya sant Pau dient: La pau de Crist, que supera tota intel·ligència, custodii els vostres cors i els vostres pensaments (cf. Flp 4, 7). Fins i tot el savi Isaïa pregava en termes similars: «Senyor, ens concediràs la pau, perquè tu dones èxit a totes les nostres empreses» (Is 26, 12).
A qui ha estat fet digne una vegada de la pau de Crist, li és fàcil salvar la seva ànima i dirigir la voluntat a complir bé el que requereix la virtut.
Per tant, a qui concurri a la construcció del nou temple, li promet la pau. Per tant, qui s'esforça a edificar l'Església o qui és posat al capdavant de la família de Déu (cf. Ef 2, 22) com a mistagogs, és a dir, com a intèrprets dels misteris sagrats, està segur d'aconseguir la salvació. Però ho són també aquells que proveeixen al bé de la seva ànima, fent-se roca viva i espiritual (cf. 1 Cor 10, 4) per al temple sant, i habitatge de Déu per mitjà de l'Esperit (cf. Ef 2, 22).

Del «Comentari a Aggeu» de sant Ciril·l d'Alexandria, bisbe