La Sagrada Escritura, que concorda amb l'experiència de segles, ensenya als homes que el progrés humà, que és un gran bé de l'home, porta amb si una gran temptació: en efecte, amb l'ordre dels valors desfet i barrejant el mal amb el bé, els individus i els grups només miren les coses pròpies, no les dels altres; i així el món deixa de ser el camp d'una autèntica fraternitat, mentre que l'augment del poder humà amenaça ara de destruir el mateix gènere humà.
Per tant, si es pregunta com es pot vèncer aquesta miserable situació, els cristians responen que totes les activitats humanes, que diàriament es veuen amenaçades per la superbia i l'amor desordenat de si mateix, han de ser purificades i perfeccionades mitjançant la creu i la resurrecció de Crist. Redimit, en efecte, per Crist i fet nova criatura en l'Esperit Sant, l'home pot i ha d'estimar també les coses que Déu ha creat. Les rep de Déu, i les mira i les honra com si ara sortissin de les mans de Déu. D'elles agraeix al Benefactor i, fent-ne ús i gaudint de les criatures en pobresa i llibertat d'esperit, és introduït en la veritable possessió del món, com si alhora no tingués res i ho posseïssin tot: «Tot» és «vostre! Però vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu» (1 Cor 3, 22-23).
El Verbo de Déu, per mitjà del qual tot ha estat creat, fent-se ell mateix carn, i venint a habitar a la terra dels homes, va entrar a la història del món com l'home perfecte, assumint-la i recapitulant-la en si mateix. Ell ens revela que «Déu és amor» (1 Jv 4, 8), i alhora ens ensenya que la llei fonamental de la perfecció humana, i per tant també de la transformació del món, és el nou comandament de la caritat. Per tant, aquells que creuen en la caritat divina, són fets segurs per ell que a tots els homes s'obre el camí de la caritat i que els esforços dirigits a realitzar la fraternitat universal no són vans. Així mateix, ell adverteix a no caminar pel camí de la caritat només en les coses grans, sinó sobretot en les circumstàncies ordinàries de la vida. Suportant la mort per tots nosaltres pecadors, ens ensenya amb el seu exemple que és necessari també portar la creu; aquella que la carn i el món posen a les espatlles de qui busca la pau i la justícia. Amb la seva resurrecció constituït Senyor, ell, el Crist a qui ha estat donat tot poder al cel i a la terra, encara actua en el cor dels homes amb la virtut del seu Esperit, no només suscitant el desig del món futur, sinó per això mateix també inspirant, purificant i fortificant aquelles generoses intencions amb les quals la família dels homes busca fer més humana la seva pròpia vida i sotmetre a aquest fi tota la terra. Però els dons de l'Esperit són diversos: alguns els crida a donar testimoni manifest de la llar celestial amb el desig d'ella, contribuint així a mantenir-lo viu en la humanitat; altres els crida a consagrar-se al servei dels homes a la terra, així que preparin a través del seu ministeri la matèria per al regne dels cels. En tots, però, actua una alliberament, perquè, mitjançant el renegament de l'egoisme i la valoració humana de les forces terrenals, s'orientin decididament cap a aquell futur, en què la humanitat mateixa esdevindrà una obolació acceptable a Déu.

De la Constitució pastoral «Gaudium et spes» del Concili Ecumènic Vaticà II sobre l'Església al món contemporani. (Nn. 37-38)