Martí va molt de temps abans el dia de la seva mort.
Va avisar, doncs, els germans que ben aviat deixaria de viure. Mentrestant, un cas de particular gravetat el va cridar a visitar la diòcesi de Candes. Els clergues d'aquella església no estaven d'acord entre ells i Martí, sabent molt bé que li quedava ben poc de vida, desitjant restablir la pau, no va rebutjar de posar-se en camí per una causa tan noble. Pensa, de fet, que si aconsegueixia tornar l'harmonia a aquella església, coronaria dignament la seva vida, tota orientada pel camí del bé.
Es va aturar, doncs, durant un cert temps en aquella parròquia o església on s'havia dirigit, fins que la pau no va ser restablerta. Però quan ja pensava a tornar al monestir, va sentir sobtadament que les forces del cos l'abandonaven. Va cridar, per tant, a si els germans i els va avisar de la mort ja imminent. Tots es van entristir llavors enormement, i entre llàgrimes, com si fos un sol a parlar, deien: «Per què, pare, ens abandones? A qui ens deixes, desolats com som? Lladres rapinyaires assaltaran el teu ramat i qui ens defensarà dels seus mos, un cop ferit el pastor? Sabem molt bé que desitges estar amb Crist; però el teu premi està a segur. Si s'ajorna, no es minvarà. Mou's, més aviat, a compassió dels que deixes aquí baix».
Commogut per aquestes llàgrimes, ell, que, ric de l'esperit de Déu, es movia sempre fàcilment a compassió, es va associar al seu plor i, adreçant-se al Senyor, va parlar així davant dels que ploraven: Senyor, si encara sóc necessari al teu poble, no rebutjo la fatiga: faci's la teva voluntat.
Oh home gran més enllà de tot dir, invicte en la fatiga, invencible davant la mort! Ell no va fer cap elecció per si mateix. No va tenir por de morir i no es va negar a viure. Mentrestant, sempre girat amb els ulls i amb les mans al cel, no minvava la intensitat de la seva pregària. Els sacerdots que s'havien aplegat al seu voltant, el pregaven que aixecés una mica el seu pobre cos posant-se de costat. Ell, però, va respondre: Deixeu, germans, deixeu que miri el cel, més aviat que la terra, perquè el meu esperit, que està per pujar al Senyor, es trobi ja pel camí recte. Dit això, va adonar-se que el diable li estava a prop. Li va dir llavors: Què fas aquí, bèstia sanguinària? No trobaràs res en mi, desgraciat! El siu d'Abraham m'acull.
En dir aquestes paraules, va entregar la seva ànima a Déu.
Martí puja feliçment cap a Abraham. Martí pobre i humil entra ric al paradís.

Dels «Lletres» de Sul·lici Sever sobre la mort de Sant Martí de Tours