Primer de tot hem de prestar atenció al que diem al final de cada pregària: Per el nostre Senyor Jesucrist, el teu Fill, mentre mai no utilitzem l'expressió: Per l'Esperit Sant. L'Església no fa això per casualitat en les seves celebracions, sinó en referència al misteri pel qual l'home Jesucrist es va fer mediador entre Déu i els homes (cf. 1 Tm 2, 5), «sacerdot per sempre segons l'ordre de Melquisedec» (Sal 109, 4; cf. Eb 7, 17). Ell, en virtut del seu propi sang, va entrar una sola vegada al santuari, no pas en aquell que era només figura del veritable (cf. Eb 9, 24-25), sinó al mateix cel, on seu a la dreta del Pare i intercedeix a nostre favor.
Contemplant en ell la dignitat sacerdotal, l'Apòstol diu: «Per mitjà d'ell, doncs, oferim a Déu contínuament un sacrifici de lloances, és a dir, el fruit de llavis que confessen el seu nom» (Eb 13, 15). Per mitjà seu, doncs, oferim el sacrifici de lloances i de pregària, perquè per la seva mort hem estat reconciliats, nosaltres, que érem enemics.
És sempre per mitjà de Crist, que es va fer víctima per nosaltres, que el nostre sacrifici pot ser trobat acceptable davant de Déu. Per això el beat Pere ens exhorta: «També vosaltres, com a pedres vives, feu-vos construir en un edifici espiritual, per a un sacerdoci sant, per oferir sacrificis espirituals que són agradables a Déu, per mitjà de Jesucrist» (1 Pt 2, 5).
Així és com diem a Déu Pare: Per Jesucrist, nostre Senyor.
Quan es fa menció del sacerdot, què més es vol posar en relleu sinó el misteri de l'encarnació del Senyor, pel qual el Fill de Déu «tot i ser de condició divina, es va desposseir de si mateix, assumint la condició de servent», és a dir, «es va humiliar, fent-se obedient fins a la mort» (Flp 2, 6-8) i es va abaixar fent-se «inferior als àngels» (Eb 2, 7), sense perdre, tanmateix, la igualtat de la divinitat amb el Pare? El Fill, tot i romandre igual al Pare, es va fer inferior, perquè es va dignar a esdevenir semblant a l'home. Ell mateix, a més, es va fer inferior, quan es va desposseir de si mateix prenent la condició de servent.
L'humiliació de Crist, doncs, és el seu mateix aniquilament; i, tanmateix, el seu aniquilament no és res més que el revestir-se de la condició de servent. Crist, doncs, tot i romandre Déu, Unigènit de Déu, al qual oferim sacrificis com al Pare, fent-se servent es va fer sacerdot i així per mitjà seu podem oferir una víctima viva, santa, agradable a Déu. Tanmateix, Crist no hauria pogut ser ofert per nosaltres com a víctima, si no s'hagués fet víctima per nosaltres. En ell, la nostra pròpia natura humana és veritable víctima de salvació. Quan, doncs, afirmem que les nostres pregàries són ofertes per mitjà del nostre Senyor, sacerdot etern, confessem que en ell hi ha la nostra veritable carn humana, segons afirma l'apòstol Pau: «Tot gran sacerdot, triat entre els homes, és constituït per al bé dels homes en les coses que pertanyen a Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats» (Eb 5, 1).
Quan en la pregària diem: «Fill teu» i afegim «que viu i regna amb tu en la unitat de l'Esperit Sant», donem relleu també a la unitat de natura que ell té amb el Pare i l'Esperit Sant: i amb això proclamem el mateix Crist, que exerceix per nosaltres l'ofici sacerdotal, i que té unitat de natura amb el Pare i l'Esperit Sant.

De la «Lletra» de sant Fulgenci de Ruspe, bisbe