Atès que el model, segons la imatge del qual heu estat fets, és Déu, procureu imitar el seu exemple. Sou cristians, i amb el vostre mateix nom declareu la vostra dignitat humana, per això sigueu imitadors de l'amor de Crist que es va fer home.
Considereu les riqueses de la seva bondat. Ell, quan estava a punt de venir entre els homes mitjançant la incarnació, va enviar endavant Joan, arxipreste i mestre de penitència i, abans de Joan, tots els profetes, perquè ensenyessin als homes a penedir-se, a tornar pel camí recte i a convertir-se a una vida millor.
Poc després, quan va venir ell mateix, va proclamar en persona i amb la seva pròpia boca: «Vineu a mi, vosaltres tots, que esteu cansats i oprimits, i jo us donaré descans» (Mt 11, 28). Per això, a aquells que van escoltar la seva paraula, va concedir un perdó prompte dels pecats i els va alliberar de tot allò que els atormentava. El Verb els va santificar, l'Esperit els va fer fermes, l'home vell va ser enterrat a l'aigua, i va néixer l'home nou, que va florir en la gràcia.
Després de què va seguir? Aquell que havia estat enemic va esdevenir amic, l'estrany va esdevenir fill, l'ímpiu va esdevenir sant i piados.
Imitem l'exemple que ens ha donat el Senyor, el bon Pastor. Contemplem els evangelis i, admirant el model de cura i de bondat en ells reflectit, cerquem d'assimilar-lo bé.
En les paràboles i en les similituds veig un pastor que té cent ovelles. Havent-se'n allunyat una del ramat i vagant perduda, ell no es queda amb aquelles que pasturaven en ordre, però, posat a buscar l'altra, supera valls i boscos, escala muntanyes grans i escarpades, i, caminant per llargs deserts amb gran fatiga, busca i busca fins que troba l'ovella perduda.
Després d'haver-la trobat, no la bastona, ni la força a arribar al ramat, sinó, presa sobre les espatlles, i tractada amb dolçor, la torna al ramat, provant una alegria més gran per aquella sola trobada, que per la multitud de les altres.
Considerem la realitat velada i amagada de la paràbola. Aquella ovella no és gens una ovella, ni aquell pastor un pastor, sinó que signifiquen altra cosa. Són figures que contenen grans realtats sagrades. Ens adverteixen, en efecte, que no és just considerar els homes com a condemnats i sense esperança, i que no hem de negligir aquells que es troben en els perills, ni ser plegats en portar-los la nostra ajuda, sinó que és el nostre deure reconduir pel camí recte aquells que se n'han allunyat i que s'han perdut. Hem d'alegrar-nos del seu retorn i reune'ls amb la multitud d'aquells que viuen bé i en la pietat.

Dels «Sermons» de sant Asteri d'Amasea, bisbe