Hi ha un gènere de simplicitat que millor seria anomenar ignorància. Consisteix en no saber ni què és la rectitud. Molts abandonen la innocència de la vera simplicitat, precisament perquè no saben elevar-se a la virtut i a l'honestedat. Com que els manca la vera prudència que consisteix en la vida bona, la seva simplicitat mai no serà sinònim d'innocència. Per això Pau amonesta els deixebles: «Vull que siguis savis en el bé i immunes del mal» (Rm 16, 19). I afegeix: «No us comportis com a infants en els judicis; siguéu com a infants quant a malícia» (1 Cor 14, 20).
Per això també la mateixa Veritat imposa als deixebles: «Sigueu prudents com les serpents i simples com les coloms» (Mt 10, 16). Ha unit necessàriament l'una i l'altra cosa en el seu amonestament, de manera que la astúcia de la serpenta ensenyi la simplicitat del colom, i la simplicitat del colom moderi la astúcia de la serpenta.
Per això l'Esperit Sant ha manifestat la seva presència als homes sota forma no només de colom, sinó també de foc. En el colom s'indica la simplicitat, en el foc l'entusiasme pel bé. Es mostra en la forma de colom i en el foc perquè els qui estan plens d'ell, practiquen una forma tal de mansuetud i de simplicitat que s'encenen d'entusiasme per les coses santes i belles i d'odi pel mal.
«Home íntegre i recte, temia Déu i era aliè del mal» (Jb 1, 1). Qualsevol que tendeix a la pàtria eterna viu indubtablement amb simplicitat i rectitud: és simple és a dir en l'operar, recte en la fe; simple en el bé material que fa, recte en els béns espirituals que percep en el seu interior. Hi ha, de fet, certs que no són simples en el bé que fan, perquè hi cerquen no la recompensa a l'interior, sinó l'aplaudiment a l'exterior. Per això ha dit bé un savi: «Vàlua al pecador que camina per dos camins!» (Sir 2, 12). Ara el pecador camina per dos camins, quan fa allò que és de Déu, però desitja i busca allò que és del món.
Bé també és dit: «Temia Déu i era aliè del mal»; perquè la santa Església dels elegits comença en la por els camins de la seva simplicitat i rectitud, però els porta a terme en la caritat. Un s'allunya completament del mal, quan per amor de Déu comença a no voler més pecar. Si en canvi fa encara el bé per por, no s'ha del tot allunyat del mal; i peca per això, perquè estaria disposat a pecar, si ho pogués fer impunitament.
Per això quan es diu que Job tem Déu, justament és dit també que es tenia lluny del mal, perquè mentre la caritat substitueix la por, la culpa que és abandonada per la consciència, és també trepitjada per la proposta de la voluntat.

Del «Comentari al llibre de Job» de sSn Gregori Mag, papa