L’amor de Déu no és un acte imposat a l’home des de fora, sinó que neix espontani del cor com altres béns que responen a la nostra naturalesa. No hem après d’altres ni a gaudir de la llum, ni a desitjar la vida, ni molt menys a estimar els nostres pares o els nostres educadors. Aixì, doncs, i fins i tot molt més, l’amor de Déu no deriva d’una disciplina externa, sinó que es troba en la mateixa constitució natural de l’home, com una llavor i una força de la mateixa natura. L’ànima de l’home porta en si la capacitat i fins i tot la necessitat d’estimar.
L’ensenyament fa prendre consciència d’aquesta força, ajuda a cultivar-la amb diligència, a nutrir-la amb ardor i a portar-la, amb l’ajuda de Déu, fins a la seva màxima perfecció. Vostès heu intentat seguir aquest camí. Mentrestant que us en fem l’elogi, volem contribuir, amb la gràcia de Déu i per les vostres pregàries, a fer cada vegada més viva aquesta espurna d’amor diví, amagada en vosaltres per la potència de l’Esperit Sant.
Digùem en primer lloc que hem rebut anteriorment la força i la capacitat d’observar tots els manaments divins, de manera que no els suportem a contracor com si se’ns exigissin coses superiors a les nostres forces, ni estem obligats a pagar més del que s’ha donat. Quan, doncs, fem un bon ús d’aquestes coses, duem una vida rica en tota virtut, mentre que, si en fem un mal ús, caiem en el vici.
De fet, la definició del vici è aquesta: ús dolent i contrari als preceptes del Senyor de les facultats que èls ha donat per fer el bé. En canvi, la definició de la virtut que Déu vol de nosaltres è: ús recte de les mateixes capacitats, que deriva de la bona consciència segons el manament del Senyor.
La regla del bon ús val també per al do de l’amor. En la mateixa nostra constitució natural posemim aquesta força d’estimar, encara que no puguem demostrar-la amb arguments externs, sinó que cadascú de nosaltres pot experimentar-la en si mateix. Per instint natural, desitgem tot allò que è bé i bell, encara que no a tots semblin bones i belles les mateixes coses. De la mateixa manera, sentim en nosaltres, encara que en formes inconscients, una disposició especial cap a aquells que ens són propers per parentiu o per convivència, i espontàniament abraçem amb sincer afecte aquells que ens fan bé.
Ara, què hi ha de més admirable que la bellesa divina? Quin pensament è més agradable i més suau que la magnificència de Déu? Quin desig de l’ànima è tan vehement i fort com aquell que è infus per Déu en una ànima purificada de tot pecat i que diu amb sincer afecte: Estic ferida per l’amor? (cf. Ct 2, 5). Inefables i inenarrables són, doncs, els esplendors de la bellesa divina.

Dels «Reglaments més extensos» de sant Basili el Gran,