Aelredo, abate
No hi ha res que ens empenyi a estimar els enemics, cosa en què consisteix la perfecció de l'amor fratern, tant com la dolça consideració d'aquella admirable paciència per la qual ell, «el més bell entre els fills de l'home» (Sal 44, 3), oferí el seu bell rostre a les escopadisses dels mals. Deixà que els malfactors li cobrissin amb un vel aquells ulls, davant la mirada dels quals tot obeix. Exposà els seus flancs als flagells. Sotmis el cap, que fa tremolar els Principats i les Potestats, a les puntes agudes de les espines. Abandonà a si mateix a l'obscenitat i als insults. Finalment suportà pacientment la creu, els claus, la llança, la fel i el vinagre, ell en tot dolç, suau i clement.
Al final fou conduït fora com una ovelleta al matadero, i com un anyell se n'estigué silenciós davant del tosador i no obrí boca (cf. Is 53, 7).
Què, en sentir aquella veu meravellosa plena de dolçor, plena de caritat, plena d'impertorbable serenitat: «Pare, perdone'ls», no abraçaria de seguida els seus enemics amb tot l'afecte? «Pare», diu, «perdone'ls» (Lc 23, 34). Què es podia afegir de dolçor, de caritat a una oració semblant? Tanmateix ell afegí alguna cosa. Li semblà poc orar, volgué també excusar-los. «Pare, digué, perdone'ls, perquè no saben el que fan». I en veritat són grans pecadors, però pobres coneixedors. Per això: «Pare, perdone'ls». El crucifiquen, però no saben qui crucifiquen, perquè si l'haguessin conegut, mai haguessin crucificat el Senyor de la glòria (cf. 1 Cor 2, 8); per això: «Pare, perdone'ls». El tenen per un transgressor de la llei, un presumptuós que es fa Déu, el consideren un seductor del poble.
Maig jo he amagat d'ells la meva cara, no reconegueren la meva majestat». Per això: «Pare, perdone'ls, perquè no saben el que fan» (Lc 23, 34).
Si l'home vol estimar-se a si mateix d'un amor autèntic, no es deixi corrompre per cap plaer de la carn. Per no sucumbir a la concupiscència de la carn, dirigeixi tot el seu afecte a la dolçor del pa eucarístic. A més, per reposar més perfectament i suau en la joia de la caritat fraterna, abraçi d'un amor veritable també els enemics.
Perquè aquest foc diví no s'entibi davant les injustícies, miri sempre amb els ulls de la ment la paciència i la serenitat del seu estimat Senyor i Salvador.
Del «Speculum caritatis» de sant Aelred, abat
Al final fou conduït fora com una ovelleta al matadero, i com un anyell se n'estigué silenciós davant del tosador i no obrí boca (cf. Is 53, 7).
Què, en sentir aquella veu meravellosa plena de dolçor, plena de caritat, plena d'impertorbable serenitat: «Pare, perdone'ls», no abraçaria de seguida els seus enemics amb tot l'afecte? «Pare», diu, «perdone'ls» (Lc 23, 34). Què es podia afegir de dolçor, de caritat a una oració semblant? Tanmateix ell afegí alguna cosa. Li semblà poc orar, volgué també excusar-los. «Pare, digué, perdone'ls, perquè no saben el que fan». I en veritat són grans pecadors, però pobres coneixedors. Per això: «Pare, perdone'ls». El crucifiquen, però no saben qui crucifiquen, perquè si l'haguessin conegut, mai haguessin crucificat el Senyor de la glòria (cf. 1 Cor 2, 8); per això: «Pare, perdone'ls». El tenen per un transgressor de la llei, un presumptuós que es fa Déu, el consideren un seductor del poble.
Maig jo he amagat d'ells la meva cara, no reconegueren la meva majestat». Per això: «Pare, perdone'ls, perquè no saben el que fan» (Lc 23, 34).
Si l'home vol estimar-se a si mateix d'un amor autèntic, no es deixi corrompre per cap plaer de la carn. Per no sucumbir a la concupiscència de la carn, dirigeixi tot el seu afecte a la dolçor del pa eucarístic. A més, per reposar més perfectament i suau en la joia de la caritat fraterna, abraçi d'un amor veritable també els enemics.
Perquè aquest foc diví no s'entibi davant les injustícies, miri sempre amb els ulls de la ment la paciència i la serenitat del seu estimat Senyor i Salvador.
Del «Speculum caritatis» de sant Aelred, abat
