El Pare suprem i etern, amb'una benignitat inefable, va dirigint l'ull de la seva clemència cap a l'ànima, dient-li: «O filla meva molt estimada, vull mostrar la meva misericòrdia al món i, en cada necessitat, proveir a les meves criatures raonables en totes les seves aspiracions. Però l'home ignorant converteix en mort allò que jo dono per la vida, i així es fa cruel amb si mateix. Jo sempre proveixo, i tot allò que he donat a l'home és suma providència.
Amb providència el vaig crear. Quan vaig mirar en mi mateix, em vaig enamorar de la meva criatura i vaig voler crear-la a la meva imatge i semblança com a don de la meva providència. Per això vaig tenir cura de donar-li la memòria perquè retingués els meus beneficis. També el vaig fer partícip de la meva potència de Pare etern.
Li vaig donar l'intel·lecte perquè, en la saviesa del meu Fill Unigènit, coneixés i comprengués amb quina flama d'amor li vaig obrir els tresors de les meves gràcies. Li vaig donar la capacitat i la voluntat d'estimar, fent-lo partícip del don d'amor de l'Esperit Sant, perquè pogués estimar aquell que havia conegut amb l'intel·lecte.
Això va fer la meva dolça providència només perquè fos capaç d'entendre'm i de gaudir-me, i de gaudir de la meva eterna bondat en la meva eterna visió. El cel estava tancat a causa d'Adam. Ell no es va adonar de la seva dignitat i no va considerar amb quina providència i amor inefable l'havia creat. Així va caure en la desobediència i, amb ella, va arribar a ell i a tots els seus descendents tot tipus de mal.
Per eliminar aquesta mort, he proveït l'home de tot el que era necessari. Li vaig donar el Verbe, és a dir, el meu Fill Unigènit, i l'he alliberat de la seva condició amb gran saviesa i providència.
Vaig voler que fos obedient i així fos capaç d'eliminar aquell verí que havia begut per la desobediència. Crist, mogut per l'amor, va acceptar l'obediència i va córrer cap a la mort ignominiosa de la creu i, amb la mort, va restituir la vida, no certament per els mèrits de l'home, sinó per concessió divina».