El Verb de Déu va ser generat segons la carn una sola vegada. Ara, per la seva benignitat envers l'home, desitja ardentment néixer segons l'esperit en aquells que ho volen i esdevé infant que creix amb el creixement de les seves virtuts. Es manifesta en la mesura que sap que és capaç de rebre qui el rep. No restringeix l'immensitat de la seva grandesa per enveja i gelosia, sinó que assaigeix, gairebé mesurant-la, la capacitat d'aquells que desitgen veure'l. Així, el Verb de Déu, tot i que es manifesta en la mesura d'aquells que n'hi participen, continua sent sempre imperscrutable per a tots, atesa l'elevació del misteri. Per aquesta raó, l'Apostol de Déu, considerant amb saviesa l'abast del misteri, diu: «Jesucrist és el mateix ahir, avui i sempre!» (Hb 13, 8), volent dir d'aquesta manera que el misteri és sempre nou i no envellix mai per la comprensió de cap ment humana.
Crist Déu neix i es fa home, prenent un cos dotat d'una ànima intel·ligent, ell, que havia concedit a les coses de sortir del no-res. De l'orient, una estrella que brilla en ple dia guia els mags cap al lloc on el Verb ha pres carn, per demostrar místicament que el Verb contingut en la Llei i en els profetes supera tot coneixement dels sentits i condueix els pobles a la llum suprema del coneixement.
De fet, la paraula de la Llei i dels profetes, com una estrella, rectament interpretada, condueix a reconèixer el Verb encarnat aquells que, en virtut de la gràcia, han estat cridats segons el beneplàcit diví.
Déu es fa home perfecte, sense canviar res de quant és propi de la natura humana, tret, és clar, del pecat, que d'altra banda no li pertany. Es fa home per provocar el drac infernal, àvid i impacient de devorar la seva presa, és a dir, l'humanitat de Crist. Crist, efectivament, li dona de menjar la seva carn. Però aquella carn havia de convertir-se per al diable en verí. La carn abatia totalment el monstre amb la potència de la divinitat que en ella es amagava. Per a la natura humana, en canvi, hauria estat el remei, perquè l'hauria portada de nou a la gràcia original amb la força de la divinitat en ella present.
Com el drac, havent instil·lat el seu verí a l'arbre de la ciència, havia arruïnat el gènere humà, fent-lo-ne gustar, així el mateix, presumint de devorar la carn del Senyor, va ser arruïnat i desposseït per la potència de la divinitat que hi era.
Però el gran misteri de la incarnació divina continua sent sempre un misteri. De fet, com pot el Verb, que amb la seva persona és essencialment en la carn, ser alhora com persona i essencialment tot en el Pare? I com pot el mateix Verb, totalment Déu per natura, esdevenir totalment home per natura? I això sense renunciar en absolut ni a la natura divina, per la qual és Déu, ni a la nostra, per la qual s'ha fet home? 
Només la fe arriba a aquests misteris, ella que és la substància i la base d'aquelles coses que superen tota comprensió de la ment humana.

Sant Màxim el Confessor, abat