Som realment feliços si el que escoltem o cantem, el posem també en pràctica. De fet, el nostre escoltar representa la semina, mentre que a l'obra tenim el fruit de la llavor. Presa aquesta premissa, voldria exhortar-vos a no anar a l'església i després quedar-vos sense fruit, escoltant, és a dir, tantes belles veritats, sense després posar-vos a actuar.
 Tanmateix, no oblidem el que ens diu l'Apostol: «Per aquesta gràcia sou salvats mitjançant la fe; i això no ve de vosaltres, sinó que és don de Déu, ni ve de les obres, perquè ningú no es pugui gloriar» (Ef 2, 8-9). Reafirma: «Per gràcia sou salvats» (Ef 2, 5).
En realitat, no hi havia abans en la vostra vida res de bo que Déu pogués apreciar i estimar, com si hagués de dir a si mateix: «Anem, socorrem aquests homes, perquè la seva vida és bona». No podia agradar-li la nostra vida amb el nostre mode d'actuar, però no podia disgustar-li allò que ell mateix havia operat per a nosaltres. Per tant, condemnarà el nostre fer, però salvarà allò que ell mateix ha creat.
Per tant, no érem realment bons. Malgrat això, Déu va tenir compassió de nosaltres i va enviar el seu Fill, perquè morís, no pas pels bons, sinó pels dolents, no pels justos, sinó pels impis. Precisament així: «Crist va morir pels impis» (Rm 5, 6). I què afegeix: «Ara bé, a penes es troba algú disposat a morir per un just», com a màxim «hi pot haver algú que tingui el coratge de morir per una persona bona» (Rm 5, 7). Potser algú té la força de morir pel just. Però per l'injust, l'impí, l'iniqui, qui acceptaria morir, si no pas només Crist, que és tan just que pot justificar fins i tot els injustos?
Com veieu, germans, no teníem obres bones, sinó que totes eren dolentes. Tanmateix, malgrat que les obres dels homes fossin així, la misericòrdia divina no els va abandonar. Fins i tot Déu va enviar el seu Fill per redimir-nos, no amb or ni amb plata, sinó al preu del seu sang, que ell, com a Anyell immacolat conduït al sacrifici, va vessar per les ovelles tacades, si bé només tacades i no del tot corrompudes.
Aquesta és la gràcia que hem rebut. Viu, doncs, d'una manera digna d'ella, per no fer ultratge a un don tan gran. Ens ha vingut a trobar un metge tan bo i competent que ens allibera de tots els nostres mals. Si volem tornar a caure en la malaltia, no només farem mal a nosaltres mateixos, sinó que també ens demostrarem ingrats envers el nostre metge.
Seguim, doncs, els camins que ell ens ha mostrat, especialment el camí de la humilitat, aquell pel qual ell mateix s'ha posat en marxa. De fet, ens ha traçat el camí de la humilitat amb el seu ensenyament i l'ha recorregut fins al final patint per nosaltres.
Per què, doncs, aquell que era immortal pogués morir per nosaltres, «el Verbe es va fer carn i va venir a habitar entre nosaltres» (Jn 1, 14). L'immortal va assumir la mortalitat, per poder morir per nosaltres i destruir així amb la seva mort la nostra mort.
Això ha fet el Senyor, en això ens ha precedit. Ell que és gran s'ha humilat, humilat va ser mort, mort va ressuscitar i va ser exaltat per no deixar-nos a nosaltres a l'infern, sinó per exaltar en ell, en la resurrecció dels morts, aquells que en aquesta terra havia exaltat només en la fe i en la confessió dels justos. Per tant, ens ha demanat de seguir el camí de la humilitat: si ho farem, donarem glòria al Senyor i amb raó podrem cantar: «Vosaltres us agraeixem, o Déu, us agraeixem, invoquem el teu nom» (Sal 74, 2).

Dels «Discursos» de sant Agustí, bisbe