La promesa de Déu és certament tan gran que supera l'extrem límit de la felicitat. Quin altre bé, de fet, es pot desitjar, quan es té tot en aquell que es veu? De fet, veure, en l'ús de l'Escriptura, té el mateix significat que posseir, com diu aquella frase: "Puguis veure la prosperitat de Jerusalem" (Sal 127, 5), on el verb significa la mateixa cosa que «puguis tenir». I així mateix: Sigui eliminat de mitjà l'ímpiu perquè no veurà la glòria del Senyor (cf. Is 26, 10), on el Profeta per «no veure» entén «no ser-ne partícip».

Per tant, aquell que veu Déu, pel fet mateix que el veu, ha obtingut tots els béns, una vida sense fi, l'incorruptibilitat eterna, la beatitud immortal, un regne sense fi, una alegria perenne, la veritable llum, una veu espiritual i dolça, una glòria inaccessible, una exultació perpètua, en definitiva, tot bé.

En veritat, allò que es proposa a l'esperança en la promesa de la felicitat té aquestes immenses proporcions. Però com que ja s'ha demostrat abans que la manera de veure Déu es realitza amb la condició de tenir el cor pur, en això de nou la meva intel·ligència és presa de vertigen. La puritat del cor, de fet, no és potser entre aquelles virtuts que no es poden aconseguir, perquè superen i ultrapassen la nostra naturalesa? Si Déu es pot veure només a través d'aquesta lent de puritat i si, d'altra banda, Moisès i Pau no el van veure perquè afirmen que Déu no pot ser vist ni per ells ni per cap altre, allò que el Verb proposa a la beatitud sembla cosa ni mai realitzada ni realitzable.

I quin avantatge podem tenir nosaltres del fet de conèixer a quina condició es pot veure Déu, si després falten les forces per assolir allò que s'ha descobert? Seria, de fet, com si es digués que és cosa meravellosa allotjar-se al cel perquè allà es veuen coses que aquí a la terra no es poden veure. Si amb les paraules es pogués demostrar una certa manera de realitzar un viatge al cel, llavors seria útil als oients aprendre que és gran felicitat habitar al cel. Però fins que no es pugui realitzar aquesta ascensió al cel, quin avantatge pot donar el coneixement de la felicitat celestial? No constitueix més aviat un torment i una decepció, perquè ens fa conscients de quins béns hem estat privats, pel fet que ens ha estat impedit pujar al cel? I per què, doncs, el Senyor ens exorta a una cosa que supera la nostra naturalesa i ens dona un precepte que va més enllà de les forces humanes?

Però les coses no estan així, perquè ell no mana de convertir-se en ocells a aquells als quals no ha proporcionat ales, ni de viure sota l'aigua a aquells per als quals ha establert una vida terrestre. Si doncs la llei en tots els altres éssers és adequada a les forces d'aquells que la reben i no obliga a cap empresa que superi la naturalesa, comprendrem sens dubte també això del fet que és compatible amb els nostres recursos i que no s'ha de desesperar d'assolir la felicitat promesa. Entendrem també que ni Joan, ni Pau, ni Moisès, ni altres han estat privats d'aquesta sublim felicitat, que prové de la visió de Déu. No aquell que va dir: «Em resta només la corona de justícia, que el Senyor, jutge just, em lliurarà» (2 Tm 4, 8). Tampoc aquell que va posar el cap sobre el cor de Jesús, ni aquell que va sentir de la veu divina: «T'he conegut pel nom» (Ex 33, 17).

Si per tant aquells que van afirmar que la visió de Déu és per sobre de les nostres forces, també ells són feliços, i si la beatitud ve de la visió de Déu, i si qui té el cor pur pot veure Déu, segur que la puretat, mitjançant la qual es pot assolir la beatitud, no és una virtut impossible.

Sant Gregori de Nissa, bisbe